Presentant 'Àngels i Robots' a Dòria Llibres
Moltes gràcies per convidar-nos a mi personalment i a la revista Valors per ser copartíceps d’aquest acte.
Algunes vegades, per explicar quina és la voluntat que hi ha darrera l’edició de la revista Valors –i del programa de ràdio que fem a La Xarxa, i de les activitats que fem, i...- explico que el que intentem nosaltres no és ni explicar la realitat ni tampoc contextualitzar-la o interpretar-la sinó anar a un tercer nivell de lectura que seria “perquè passen les coses que passen; quins són els valors de fons –que van variant- i que provoquen que passin les coses que passen”.
Aquest llibre va d’això, és un llibre que va al fons, a l’essencial. He de dir que conté frases genials sobre com és el món d’avui, a partir d’elements molt quotidians: "Necessitem assegurances [mèdiques, o de qualsevol tipus] perquè ja no trobem seguretat en la nostra experiència interior". És a dir, el motiu per contractar tantes assegurances com sigui possible no és mitigar les conseqüències d’una acció que ens sigui desfavorable, sinó com una manera de combatre la incapacitat per sentir-nos segurs amb nosaltres mateixos.
Però si hi ha un tema que sobrevola tot el llibre és el de la tècnica, la tecnologia i la tecnocràcia. El llibre diria que ens fa ser conscients de com la tecnologia està transformant –o està provant de transformar, o estem deixant que ens transformi, sense oposar-hi resistència- el nostre interior, sovint deshumanitzant-lo. Això és el que em queda de la lectura, un sentiment d’alerta respecte la profunditat d’aquests canvis, a un nivell que potser mai havia arribat a imaginar, també en l’àmbit de les creences. L’autor hi ha un moment que assegura que “no hi ha tecnocràcia sense repressió de la transcendència”. La tecnocràcia no pot acceptar l’intangible. La tecnologia tracta d’erigir-se com el nou Déu.
En diversos moments del llibre tot això està molt ben argumentat; de fet tot el llibre és un camí molt ben traçat que, a partir de referències alienes trenades amb reflexions pròpies, ens va encaminant cap a on l’autor ens vol portar: una crítica profunda al moment en què vivim sense furtar-nos les possibilitats d’esperança.
Pensava ahir, mentre preparava aquesta presentació, que el xarampió que hi ha hagut aquest cap de setmana a centenars de milers d’ordinador del món haurà estat un fantàstic símptome de l’epidèmia tecnocràtica on, segons l’autor, hem caigut: lluny de la suposada fortalesa de la tecnologia, veure com cada dos per tres els sistemes informàtics entren en crisi –o com deixar de funcionar Whatsapp ara fa uns dies, també- és una mena de senyal –divina, lúcida, lluminosa, hi afegeixo jo- perquè no ens deixem encaterinar en excés per les màquines, per la tecnologia, especialment per la seva capacitat seductora. “Els miratges tecnocràtics i cibernètics”, en diu Jordi Pigem.
En aquest sentit, subratllaria la cita que l’autor fa de la Laudato Si, recordant quan el Papa Francesc –n’h ha moltíssimes- quan afirma: “L’immens creixement tecnològic no ha estat acompanyat d’un desenvolupament de l’ésser humà en responsabilitat, valors, consciència”. Perquè per mi potser aquesta és la clau de la qüestió: la tecnologia –mascaró de proa del sistema econòmic, sens dubte- va per davant de tot pensament i reflexió, de manera que mai aconseguirem atrapar-la, per molt que vulguem córrer; les forces que la promocionen són potentíssimes, inexpugnables.
Però sigui com sigui, cal fer l’esforç d’anar pensant cadascuna d’aquestes tecnologies. No dic pensant “amb les tecnologies” sinó pensant “cadascuna d’aquestes tecnologies”, amb “tecnologies” com a complement directe. I no tecnologia en general, sinó una a una. Cal auditar una a una cada nova tecnologia que apareix, cada nova tècnica, i intentar escrutar quines conseqüències tindrà, ara i en el futur, en la nostra forma de ser. En quina mesura modifica el relat polític l’ús de les xarxes socials, per exemple? L’empobreix enormement, oi? Com podem evitar-ho? En coses com aquestes, hem de pensar. Coses molt concretes. I anar fent camí, mica en mica; no fos cas que la grandària de la tasca ens desanimés a fer res.
Per tant, com que molt em temo que la profusió tecnològica és imparable, més val que dediquem les forces no a intentar aturar-la sinó a intentar desencriptar-ne els codis interns que conté, per avançar-nos als seus possibles efectes adversos (i fins i tot dels suposadament positius). Encara més: no n’hi ha prou amb constatar aquests canvis, hem d’intentar entendre perquè es produeixen i, si trobem les eines pertinents, provar de revertir-los.
Segueixo. Està clar que som en un moment d’extrems respecte les potencialitats i les possibilitats i aquesta també és una idea que em sembla molt destacable: tenim possibilitats de sortir-nos si fem un gran esforç de conscienciació individual i col•lectiva. Això també surt al llibre. Romano Guardini, un dels autors citats sovint per Pigem, diu: "La nostra existència s'acosta al llindar de la decisió absoluta i de les seves conseqüències: tant les més altes possibilitats com els perills més extrems". La idea final que, des de la meva perspectiva com a periodista, vull subratllar, perquè té relació amb la nostra feina. És de Raimon Panikkar, al qual vam tenir l’immens plaer d’anar a entrevistar a Tavertet ara fa deu o onze anys, amb la Maria Coll, per a la revista Valors. Panikkar surt citat al llibre parlant de la “Fragmentació del coneixement i fragmentació del coneixedor”. És a dir que no només és el coneixement que està fragmentat i amb especialistes per a cada micromatèria sinó que el coneixedor, la persona, l’ésser humà, també queda fragmentat. “Li porta a perdre el sentit de la totalitat”, diu el papa a l’encíclica.
Hi ha molta veritat, en aquesta reflexió. Efectivament, en el dia a dia de la comunicació, al lector o al televident o a l’oient radiofònic se li reclama un nivell de coneixements molt alt. Moltes vegades, per exemple, he pensat que la part inicial d’un informatiu referit a l’apartat d’internacional, si no es tenen coneixements mínims de cadascuna d’aquestes realitats, és una mena de repàs pornogràfic a catàstrofes, guerres, morts i bombes. Un repàs absurd, en termes comunicatius, perquè encara maregem més el televident. És una apologia de la imatge per la imatge.
Li exigim molt, sovint, a l’espectador, i per tant a la persona li costa connectar les diferents peces, els diferents elements que composen la realitat. No acaba d’entendre on és. “No sabem qui som i no entenem el nostre lloc en el món”, assenyala l’autor. I com que no ho entén, i/o li costa, se’n cansa i acaba caient en el terreny de la postveritat: “Tan se val el que m’expliquin mentre coincideixi amb el que jo ja pensava. Vull que em donin la raó”. I es munta tot un sistema de xarxes socials que li permeten no estar més connectat amb el seu entorn proper –i també el llunyà- sinó confirmar aquesta sensació de “El que jo deia. Veieu com tenia raó?”. Es reclou dins seu. Està atemorit, no vol pensar.
Això em serveix per dir-vos que, més que mai, cal esforçar-se a conèixer, a entendre la nostra realitat, per més complicada que sigui. Fer un esforç profund d’immersió en el nostre món, tan aquell més proper –el barri de Rocafonda de Mataró- com el més llunyà –els Estats Units de Trump-, perquè ens n’adonarem que hi ha molts elements que els vinculen (com veieu l’exemple no està triat perquè sí, mataronins; hi viuen els perdedors de la globalització i la nova economia). Hem de fer l’esforç de connectar els peces i aconseguir que el trencaclosques, sinó estigui del tot completat, tingui quantes més fitxes millor col•locades.
Quin paper tenim els periodistes, en tot això? Doncs els periodistes som els que, des de la nostra subjectivitat, hem d’ajudar a què els ciutadans puguin remuntar aquest trencaclosques. Tasca àrdua, dificilíssima... però no per això hi hem de renunciar. Hem de donar jerarquia, criteris, ordre conceptual... a tota aquesta ràfega de continguts.
Abans, per cert, deia que –crec- cal “conèixer i entendre la nostra realitat”. Però encara aniria una mica més enllà i hi afegiria “estimar-lo” . Sí, sí, estimar el món. Per després posar-nos a treballar en canviar tot allò que no ens n'agrada. Estimar-lo no vol dir resignar-nos a com és però sí acceptar-lo com a punt de partida. “Només podem tenir cura quan sentim respecte o, encara millor, amor. No podem tenir cura del món si el veiem com un magatzem de recursos destinats a l’apropiació, la manipulació, la producció i el consum”, diu l’autor.
Hi ha aquella frase feta que diu “s’estima allò que es coneix”, oi? Doncs això, primer coneguem tot el que puguem, després provem d’estimar-nos-ho, tal com sigui, que després ja ho provarem de canviar...
Acabo. Diu l’autor: “Ens toca reintegrar la realitat, en el doble sentit d’integrar els fragments en què l’hem esmicolada i d’integrar-la plenament amb la nostra consciència. I això té una conseqüència ètica fonamental: allò que fem i allò que som i esdevenim són indissociables”.
Per acabar, doncs: passem de cap enfora –la realitat- cap endins –la nostra pròpia realitat, la nostra interioritat, el nostre fons-, que surt molt en aquest llibre –el subtítol és La interioritat humana en la societat hipertecnològica-. I sovint amb missatges esperançadors: “Cal una profunda transformació, basada en una nova consciència”. I citant de nou el papa Francesc: “Hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avenç del paradigma tecnocràtic”. Com La resistència íntima que ens proposava Josep Maria Esquirol en el seu darrer volum.
* Text de la glossa que he fet del llibre Àngels i Robots de Jordi Pigem avui 16 de maig de 2017 a Dòria Llibres (Mataró).
Algunes vegades, per explicar quina és la voluntat que hi ha darrera l’edició de la revista Valors –i del programa de ràdio que fem a La Xarxa, i de les activitats que fem, i...- explico que el que intentem nosaltres no és ni explicar la realitat ni tampoc contextualitzar-la o interpretar-la sinó anar a un tercer nivell de lectura que seria “perquè passen les coses que passen; quins són els valors de fons –que van variant- i que provoquen que passin les coses que passen”.
Aquest llibre va d’això, és un llibre que va al fons, a l’essencial. He de dir que conté frases genials sobre com és el món d’avui, a partir d’elements molt quotidians: "Necessitem assegurances [mèdiques, o de qualsevol tipus] perquè ja no trobem seguretat en la nostra experiència interior". És a dir, el motiu per contractar tantes assegurances com sigui possible no és mitigar les conseqüències d’una acció que ens sigui desfavorable, sinó com una manera de combatre la incapacitat per sentir-nos segurs amb nosaltres mateixos.
Però si hi ha un tema que sobrevola tot el llibre és el de la tècnica, la tecnologia i la tecnocràcia. El llibre diria que ens fa ser conscients de com la tecnologia està transformant –o està provant de transformar, o estem deixant que ens transformi, sense oposar-hi resistència- el nostre interior, sovint deshumanitzant-lo. Això és el que em queda de la lectura, un sentiment d’alerta respecte la profunditat d’aquests canvis, a un nivell que potser mai havia arribat a imaginar, també en l’àmbit de les creences. L’autor hi ha un moment que assegura que “no hi ha tecnocràcia sense repressió de la transcendència”. La tecnocràcia no pot acceptar l’intangible. La tecnologia tracta d’erigir-se com el nou Déu.
En diversos moments del llibre tot això està molt ben argumentat; de fet tot el llibre és un camí molt ben traçat que, a partir de referències alienes trenades amb reflexions pròpies, ens va encaminant cap a on l’autor ens vol portar: una crítica profunda al moment en què vivim sense furtar-nos les possibilitats d’esperança.
Pensava ahir, mentre preparava aquesta presentació, que el xarampió que hi ha hagut aquest cap de setmana a centenars de milers d’ordinador del món haurà estat un fantàstic símptome de l’epidèmia tecnocràtica on, segons l’autor, hem caigut: lluny de la suposada fortalesa de la tecnologia, veure com cada dos per tres els sistemes informàtics entren en crisi –o com deixar de funcionar Whatsapp ara fa uns dies, també- és una mena de senyal –divina, lúcida, lluminosa, hi afegeixo jo- perquè no ens deixem encaterinar en excés per les màquines, per la tecnologia, especialment per la seva capacitat seductora. “Els miratges tecnocràtics i cibernètics”, en diu Jordi Pigem.
En aquest sentit, subratllaria la cita que l’autor fa de la Laudato Si, recordant quan el Papa Francesc –n’h ha moltíssimes- quan afirma: “L’immens creixement tecnològic no ha estat acompanyat d’un desenvolupament de l’ésser humà en responsabilitat, valors, consciència”. Perquè per mi potser aquesta és la clau de la qüestió: la tecnologia –mascaró de proa del sistema econòmic, sens dubte- va per davant de tot pensament i reflexió, de manera que mai aconseguirem atrapar-la, per molt que vulguem córrer; les forces que la promocionen són potentíssimes, inexpugnables.
Però sigui com sigui, cal fer l’esforç d’anar pensant cadascuna d’aquestes tecnologies. No dic pensant “amb les tecnologies” sinó pensant “cadascuna d’aquestes tecnologies”, amb “tecnologies” com a complement directe. I no tecnologia en general, sinó una a una. Cal auditar una a una cada nova tecnologia que apareix, cada nova tècnica, i intentar escrutar quines conseqüències tindrà, ara i en el futur, en la nostra forma de ser. En quina mesura modifica el relat polític l’ús de les xarxes socials, per exemple? L’empobreix enormement, oi? Com podem evitar-ho? En coses com aquestes, hem de pensar. Coses molt concretes. I anar fent camí, mica en mica; no fos cas que la grandària de la tasca ens desanimés a fer res.
Per tant, com que molt em temo que la profusió tecnològica és imparable, més val que dediquem les forces no a intentar aturar-la sinó a intentar desencriptar-ne els codis interns que conté, per avançar-nos als seus possibles efectes adversos (i fins i tot dels suposadament positius). Encara més: no n’hi ha prou amb constatar aquests canvis, hem d’intentar entendre perquè es produeixen i, si trobem les eines pertinents, provar de revertir-los.
Segueixo. Està clar que som en un moment d’extrems respecte les potencialitats i les possibilitats i aquesta també és una idea que em sembla molt destacable: tenim possibilitats de sortir-nos si fem un gran esforç de conscienciació individual i col•lectiva. Això també surt al llibre. Romano Guardini, un dels autors citats sovint per Pigem, diu: "La nostra existència s'acosta al llindar de la decisió absoluta i de les seves conseqüències: tant les més altes possibilitats com els perills més extrems". La idea final que, des de la meva perspectiva com a periodista, vull subratllar, perquè té relació amb la nostra feina. És de Raimon Panikkar, al qual vam tenir l’immens plaer d’anar a entrevistar a Tavertet ara fa deu o onze anys, amb la Maria Coll, per a la revista Valors. Panikkar surt citat al llibre parlant de la “Fragmentació del coneixement i fragmentació del coneixedor”. És a dir que no només és el coneixement que està fragmentat i amb especialistes per a cada micromatèria sinó que el coneixedor, la persona, l’ésser humà, també queda fragmentat. “Li porta a perdre el sentit de la totalitat”, diu el papa a l’encíclica.
Hi ha molta veritat, en aquesta reflexió. Efectivament, en el dia a dia de la comunicació, al lector o al televident o a l’oient radiofònic se li reclama un nivell de coneixements molt alt. Moltes vegades, per exemple, he pensat que la part inicial d’un informatiu referit a l’apartat d’internacional, si no es tenen coneixements mínims de cadascuna d’aquestes realitats, és una mena de repàs pornogràfic a catàstrofes, guerres, morts i bombes. Un repàs absurd, en termes comunicatius, perquè encara maregem més el televident. És una apologia de la imatge per la imatge.
Li exigim molt, sovint, a l’espectador, i per tant a la persona li costa connectar les diferents peces, els diferents elements que composen la realitat. No acaba d’entendre on és. “No sabem qui som i no entenem el nostre lloc en el món”, assenyala l’autor. I com que no ho entén, i/o li costa, se’n cansa i acaba caient en el terreny de la postveritat: “Tan se val el que m’expliquin mentre coincideixi amb el que jo ja pensava. Vull que em donin la raó”. I es munta tot un sistema de xarxes socials que li permeten no estar més connectat amb el seu entorn proper –i també el llunyà- sinó confirmar aquesta sensació de “El que jo deia. Veieu com tenia raó?”. Es reclou dins seu. Està atemorit, no vol pensar.
Això em serveix per dir-vos que, més que mai, cal esforçar-se a conèixer, a entendre la nostra realitat, per més complicada que sigui. Fer un esforç profund d’immersió en el nostre món, tan aquell més proper –el barri de Rocafonda de Mataró- com el més llunyà –els Estats Units de Trump-, perquè ens n’adonarem que hi ha molts elements que els vinculen (com veieu l’exemple no està triat perquè sí, mataronins; hi viuen els perdedors de la globalització i la nova economia). Hem de fer l’esforç de connectar els peces i aconseguir que el trencaclosques, sinó estigui del tot completat, tingui quantes més fitxes millor col•locades.
Quin paper tenim els periodistes, en tot això? Doncs els periodistes som els que, des de la nostra subjectivitat, hem d’ajudar a què els ciutadans puguin remuntar aquest trencaclosques. Tasca àrdua, dificilíssima... però no per això hi hem de renunciar. Hem de donar jerarquia, criteris, ordre conceptual... a tota aquesta ràfega de continguts.
Abans, per cert, deia que –crec- cal “conèixer i entendre la nostra realitat”. Però encara aniria una mica més enllà i hi afegiria “estimar-lo” . Sí, sí, estimar el món. Per després posar-nos a treballar en canviar tot allò que no ens n'agrada. Estimar-lo no vol dir resignar-nos a com és però sí acceptar-lo com a punt de partida. “Només podem tenir cura quan sentim respecte o, encara millor, amor. No podem tenir cura del món si el veiem com un magatzem de recursos destinats a l’apropiació, la manipulació, la producció i el consum”, diu l’autor.
Hi ha aquella frase feta que diu “s’estima allò que es coneix”, oi? Doncs això, primer coneguem tot el que puguem, després provem d’estimar-nos-ho, tal com sigui, que després ja ho provarem de canviar...
Acabo. Diu l’autor: “Ens toca reintegrar la realitat, en el doble sentit d’integrar els fragments en què l’hem esmicolada i d’integrar-la plenament amb la nostra consciència. I això té una conseqüència ètica fonamental: allò que fem i allò que som i esdevenim són indissociables”.
Per acabar, doncs: passem de cap enfora –la realitat- cap endins –la nostra pròpia realitat, la nostra interioritat, el nostre fons-, que surt molt en aquest llibre –el subtítol és La interioritat humana en la societat hipertecnològica-. I sovint amb missatges esperançadors: “Cal una profunda transformació, basada en una nova consciència”. I citant de nou el papa Francesc: “Hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avenç del paradigma tecnocràtic”. Com La resistència íntima que ens proposava Josep Maria Esquirol en el seu darrer volum.
* Text de la glossa que he fet del llibre Àngels i Robots de Jordi Pigem avui 16 de maig de 2017 a Dòria Llibres (Mataró).
Comentaris