La cancel•lació de la Festa al Cel i l’aprovació de pressupostos marquen ‘el primer any’ de Bote*
Després d’uns mesos de 2015 de caràcter purament institucional, el 2016 ha estat l’any en què David Bote ha assumit definitivament l’alcaldia de Mataró, políticament parlant. Cap altra fet com la cancel·lació de la Festa al Cel, anunciada el mes de juliol, exemplifica aquesta presa del timó de la ciutat per part del jove socialista que ara farà tres anys es va proposar ser alcalde de la seva ciutat.
Repassem els fets. Mesos abans de l’anunci, Bote i la part socialista del govern va dibuixar una camisa de força -un parany- al voltant de la continuïtat del festival aeri: se n’acceptava la seva continuïtat, en contra del criteri inicial expressat durant la campanya electoral, però només en el cas que s’aconseguissin 300.000 euros de finançament privat per a sufragar-ne les despeses. De bell antuvi, els socialistes sabien que això era quasi impossible perquè Mataró Parc, que l’any anterior havia aportat cent mil euros de patrocini a l’acte, ja els havia deixat clar que no repetiria l’operació. Així, el termini es va acomplir i els 300.000 euros no van arribar a aconseguir-se, com els socialistes havien previst, entre altres coses gràcies a la mala elecció de l’empresa que havia d’aixecar els fons necessaris (va haver de ser la pròpia regidora Guillén qui aconseguís quasi cent mil euros). I, tal com s’havia previst en el guió previ, Bote va fer un cop de puny sobre la taula i va liquidar la Festa al Cel, la iniciativa més agosarada del govern de CiU en l’anterior mandat, argumentant estrictes motius econòmics, tot i ser una decisió clarament política.
Això, amb el temps s’ha vist clar, va ser una decisió amb conseqüències i no exempta de risc. Així, consta que el grup municipal de CiU va arribar a plantejar-se seriosament la seva sortida del govern. I en segon lloc perquè el tancament de la Festa al Cel va provocar una tempesta dins l’extinta CDC, en ple procés de refundació, i va encendre les brases del sector menys favorable al pacte de govern, el de l’exalcalde Joan Mora, nucleat al voltant del Club Demòcrata, que va decidir llançar una operació de prendre el control sobre la secció local. Per Mora la Festa al Cel era, junt amb l’actuació respecte les preferents de Laietana, la ninets dels ulls del seu mandat, i l’excessiva displicència -a parer seu- del representant convergent en el sí del govern, l’antigament aliat seu Joaquim Fernàndez, va ser la gota que va vessar el got. En pocs mesos hem tingut la visualització d’això: Alfons Canela, 40 anys, persona propera a Mora i a Jordi Surinyach, ha estat escollit primer president del PDECat en oberta competició amb el representant de Joaquim Fernàndez, Xavier Penela, amb l’encàrrec de collar fort el PSC a l’interior del govern.
L’episodi Festa al Cel deixa clar que el govern bipartit actual tocarà a la seva fi amb el mandat: a can PDECAt tenen clar que a la propera volen recuperar l’alcaldia i a can PSC de cara al 2019 aspiren a recuperar el frame d’esquerres amb un pacte amb la tranquil·la Esquerra Republicana de Francesc Teixidó i qui sap si amb la suma d’ICV i Volem, amb revival tripartit inclòs. En aquest sentit, el discret paper dels republicans, que no han buscat establir-se com a soci preferent del govern per a mantenir la imatge de canvi que les urnes molt probablement els atorgaran el 2019, és especialment significatiu.
A banda de la cancel·lació de la Festa al Cel, tornant al balanç de 2016, l’altre gran trumfo de l’alcalde Bote –curosament auxiliat pel regidor d’Hisenda Jérez- ha estat l’aprovació de no un sinó dos pressupostos municipals, cosa que en l’anterior mandat semblava pràcticament impossible. I fer-ho a partir d’un esquema de geometria variable, repartint joc entre diferents partits, perquè l’aprovació dels comptes tan del 2016 com –sembla- del 2017 s’haurà fet en base al suport –explícit o implícit- de formacions tan dispars com PP, Ciutadans i Esquerra Republicana. Que per exemple en els comptes de 2017 coincideixen en una puja moderada de l’IBI de manera que les arques municipals comptin amb un punt més de recursos –originant així un fort paquet d’inversions per primer cop en cinc anys, de 17 milions d’euros– però cuidant-se de no molestar les classes mitjans a les quals aquests tres partits aspiren a representar.
Acomiadem 2016. Bote ja no és aquell alcalde pràcticament per carambola, al qual li ha “caigut del cel” ser l’alcalde, sinó que ara comença a manar ell. Molt en solitari, poc aconsellat, sense un relat clar a l’espera que el pla Mataró 2022 ajudi a definir-lo, encara molt a remolc de l’agenda institucional… però comença a ser ell l’alcalde.
“Estem treballant”, responen al primer pis de La Riera 48, quan es demana una valoració de l’any 2016 en termes de govern. En efecte, l’ampliació del parc tecnològic Tecnocampus amb tota una nova zona cap a Llevant que significarà omplir de contingut l’anomenat Districte Tecnocampus o la possible reobertura de les obres de la congelada en el temps Ronda Barceló són dos dels possibles temes que permeten albirar que fins i tot més enllà de Bote la ciutat ha entrat en un nou període de la seva governació, havent aconseguit les arques municipals sortir de la UCI on estaven des de 2011 i malgrat que les xifres d’atur segueixen sent espantoses, de l’ordre de deu mil persones. Definir un nou horitzó de política de promoció econòmica, cancel·lada la Festa al Cel, és, de fet, absolutament prioritari. Perquè Bote ha de demostrar que, a banda de deixar de fer, és capaç de crear noves iniciatives que portin el seu segell.
Una ciutat, també cal fer-ho notar amb contundència, que segueix sense abordar la qüestió de la immigració i les situacions de conflicte que genera, com enguany s’ha demostrat amb la sorollosa polèmica sobre un arròs amb porc al barri de Rocafonda, amb un govern pràcticament desaparegut, incapaç de fer de mitjancer entre postures antagòniques. I a la qual li costa liderar ni que sigui la zona central de la comarca, com tímidament ha volgut demostrar Bote amb l’afer de l’Hospital de Mataró aliant-se amb set altres municipis de la comarca.
El Corte Inglés, diu? Doncs “ni está ni se les espera”, per dir-ho a la manera del 23-F. Alguns entesos en la política local especulen amb la idea que, relativament aviat, el popular centre comercial es desfaci dels terrenys de Can Fàbregas i els vengui a algun promotor immobiliari, disposat a construir en una zona tan llaminera com aquesta a l’Eixample de la ciutat. Veurem si el 2017 depara alguna novetat en aquest sentit. De moment, és significatiu que Can Fàbregas i El Corte Inglés sigui un dels grans hits del canal satíric local Cansalada Viada, que en treu punta a cada moment, confirmant la comicitat de tot plegat. Que tingueu un bon any.
* Versió resumida de l'article publicat a La Riera 48 i que la primera edició de l'any d'El Tot Mataró reprodueix.
Repassem els fets. Mesos abans de l’anunci, Bote i la part socialista del govern va dibuixar una camisa de força -un parany- al voltant de la continuïtat del festival aeri: se n’acceptava la seva continuïtat, en contra del criteri inicial expressat durant la campanya electoral, però només en el cas que s’aconseguissin 300.000 euros de finançament privat per a sufragar-ne les despeses. De bell antuvi, els socialistes sabien que això era quasi impossible perquè Mataró Parc, que l’any anterior havia aportat cent mil euros de patrocini a l’acte, ja els havia deixat clar que no repetiria l’operació. Així, el termini es va acomplir i els 300.000 euros no van arribar a aconseguir-se, com els socialistes havien previst, entre altres coses gràcies a la mala elecció de l’empresa que havia d’aixecar els fons necessaris (va haver de ser la pròpia regidora Guillén qui aconseguís quasi cent mil euros). I, tal com s’havia previst en el guió previ, Bote va fer un cop de puny sobre la taula i va liquidar la Festa al Cel, la iniciativa més agosarada del govern de CiU en l’anterior mandat, argumentant estrictes motius econòmics, tot i ser una decisió clarament política.
Això, amb el temps s’ha vist clar, va ser una decisió amb conseqüències i no exempta de risc. Així, consta que el grup municipal de CiU va arribar a plantejar-se seriosament la seva sortida del govern. I en segon lloc perquè el tancament de la Festa al Cel va provocar una tempesta dins l’extinta CDC, en ple procés de refundació, i va encendre les brases del sector menys favorable al pacte de govern, el de l’exalcalde Joan Mora, nucleat al voltant del Club Demòcrata, que va decidir llançar una operació de prendre el control sobre la secció local. Per Mora la Festa al Cel era, junt amb l’actuació respecte les preferents de Laietana, la ninets dels ulls del seu mandat, i l’excessiva displicència -a parer seu- del representant convergent en el sí del govern, l’antigament aliat seu Joaquim Fernàndez, va ser la gota que va vessar el got. En pocs mesos hem tingut la visualització d’això: Alfons Canela, 40 anys, persona propera a Mora i a Jordi Surinyach, ha estat escollit primer president del PDECat en oberta competició amb el representant de Joaquim Fernàndez, Xavier Penela, amb l’encàrrec de collar fort el PSC a l’interior del govern.
L’episodi Festa al Cel deixa clar que el govern bipartit actual tocarà a la seva fi amb el mandat: a can PDECAt tenen clar que a la propera volen recuperar l’alcaldia i a can PSC de cara al 2019 aspiren a recuperar el frame d’esquerres amb un pacte amb la tranquil·la Esquerra Republicana de Francesc Teixidó i qui sap si amb la suma d’ICV i Volem, amb revival tripartit inclòs. En aquest sentit, el discret paper dels republicans, que no han buscat establir-se com a soci preferent del govern per a mantenir la imatge de canvi que les urnes molt probablement els atorgaran el 2019, és especialment significatiu.
A banda de la cancel·lació de la Festa al Cel, tornant al balanç de 2016, l’altre gran trumfo de l’alcalde Bote –curosament auxiliat pel regidor d’Hisenda Jérez- ha estat l’aprovació de no un sinó dos pressupostos municipals, cosa que en l’anterior mandat semblava pràcticament impossible. I fer-ho a partir d’un esquema de geometria variable, repartint joc entre diferents partits, perquè l’aprovació dels comptes tan del 2016 com –sembla- del 2017 s’haurà fet en base al suport –explícit o implícit- de formacions tan dispars com PP, Ciutadans i Esquerra Republicana. Que per exemple en els comptes de 2017 coincideixen en una puja moderada de l’IBI de manera que les arques municipals comptin amb un punt més de recursos –originant així un fort paquet d’inversions per primer cop en cinc anys, de 17 milions d’euros– però cuidant-se de no molestar les classes mitjans a les quals aquests tres partits aspiren a representar.
Acomiadem 2016. Bote ja no és aquell alcalde pràcticament per carambola, al qual li ha “caigut del cel” ser l’alcalde, sinó que ara comença a manar ell. Molt en solitari, poc aconsellat, sense un relat clar a l’espera que el pla Mataró 2022 ajudi a definir-lo, encara molt a remolc de l’agenda institucional… però comença a ser ell l’alcalde.
“Estem treballant”, responen al primer pis de La Riera 48, quan es demana una valoració de l’any 2016 en termes de govern. En efecte, l’ampliació del parc tecnològic Tecnocampus amb tota una nova zona cap a Llevant que significarà omplir de contingut l’anomenat Districte Tecnocampus o la possible reobertura de les obres de la congelada en el temps Ronda Barceló són dos dels possibles temes que permeten albirar que fins i tot més enllà de Bote la ciutat ha entrat en un nou període de la seva governació, havent aconseguit les arques municipals sortir de la UCI on estaven des de 2011 i malgrat que les xifres d’atur segueixen sent espantoses, de l’ordre de deu mil persones. Definir un nou horitzó de política de promoció econòmica, cancel·lada la Festa al Cel, és, de fet, absolutament prioritari. Perquè Bote ha de demostrar que, a banda de deixar de fer, és capaç de crear noves iniciatives que portin el seu segell.
Una ciutat, també cal fer-ho notar amb contundència, que segueix sense abordar la qüestió de la immigració i les situacions de conflicte que genera, com enguany s’ha demostrat amb la sorollosa polèmica sobre un arròs amb porc al barri de Rocafonda, amb un govern pràcticament desaparegut, incapaç de fer de mitjancer entre postures antagòniques. I a la qual li costa liderar ni que sigui la zona central de la comarca, com tímidament ha volgut demostrar Bote amb l’afer de l’Hospital de Mataró aliant-se amb set altres municipis de la comarca.
El Corte Inglés, diu? Doncs “ni está ni se les espera”, per dir-ho a la manera del 23-F. Alguns entesos en la política local especulen amb la idea que, relativament aviat, el popular centre comercial es desfaci dels terrenys de Can Fàbregas i els vengui a algun promotor immobiliari, disposat a construir en una zona tan llaminera com aquesta a l’Eixample de la ciutat. Veurem si el 2017 depara alguna novetat en aquest sentit. De moment, és significatiu que Can Fàbregas i El Corte Inglés sigui un dels grans hits del canal satíric local Cansalada Viada, que en treu punta a cada moment, confirmant la comicitat de tot plegat. Que tingueu un bon any.
* Versió resumida de l'article publicat a La Riera 48 i que la primera edició de l'any d'El Tot Mataró reprodueix.
Comentaris