En el cap de... Ban Ki-moon*

Per a mi, que provinc d’un indret on els Drets Humans van ser àmpliament transgredits com l’Est Asiàtic durant la Segona Guerra Mundial, ser el secretari general de les Nacions Unides és un gran orgull. Ja sé que hi ha alguns que pensen que aquesta organització serveix per a ben poca cosa, però crec honestament que s’equivoquen de mig a mig. Els falta perspectiva històrica per entendre com d’important n’és que existeixi una instància com aquesta, un fòrum de trobada de tots els països del món. Només això, crec que és de suma importància.

És que clar, pensin que jo sóc de Corea del Sud. El gener de 2004 vaig ser nomenat Ministre d’Afers Exteriors d’aquest país, per part del Govern del President Roh Moo-hyun, participant molt directament de les converses amb Corea del Nord davant l’avenç  del seu armament nuclear. Una qüestió molt preocupant, com bé saben. Doncs es poden imaginar com d’important és saber que la península de Corea no està aïllada de la resta del món i que la resta de països, sobretot en el marc de l’ONU, estan mirant amb lupa cada moviment que fem?

És molt fàcil, pensar que l’ONU no serveix de res quan es viu en un país de l’Occident pròsper, però pels països asiàtics on segueixen havent-hi situacions tensionants com a la meva pàtria, ja els asseguro que n’és, i molt, d’important. Si va ser la pròpia ONU, la que a la guerra que va viure el meu país, entre 1950 i 1953, va defensar Corea del Sud, la part del país d’on jo provinc! Ho entenen, havent-los dit això?

* Article publicat a la revista Valors del mes de desembre.

Comentaris

Entrades populars