Pejanovic, Ratko; Krajisnik, Momcilo: dos serbobosnians en bàndols diferents


Segona part de 'Els Ponts de Mostar'; Ratko Pejanovic apareix al segon 35.

El setembre de 2006, els jutges del Tribunal Penal Internacional per la exIugoslàvia van condemnar Momcilo Krajisnik, exmembre del grup dirigent serbobosnià durant la guerra de Bòsnia (1992-1995), a 27 anys de presó per la persecució, extermini, assassinat, deportació i trasllat forçós de civils no serbis durant el conflicte a Bòsnia i Hercegovina. Era aquell home de les celles gruixudes, d'aspecte rude, natural del barri d'Ilidza i partidar de dividir la capital bosniana, Sarajevo, en dos trossos, un dels quals serbi, és clar (els acords de Dayton van reconèixer finalment el Sarajevo Oriental però no com a entitat separada).

Ell va ser un dels còmplices necessaris de Radovan Karadzic en l'execució de la neteja ètnica a les zones controlades per l'exèrcit serbobosnià però en no haver estat el principal líder dels serbis de Bòsnia, la seva figura ha quedat amagada i ara li permet, després d'haver complert dues terceres parts de la condemna (no m'acaben de sortir els comptes, però vaja), tornar a casa seva. I fer-ho gairebé com un heroi, amb tot de gent rebent-lo a Pale, l'antiga capital dels serbis de Bòsnia, amb banderes sèrbies i algun retrat de Radovan Karadzic i tot (sortosament, però, el seu missatge és de reconciliació amb musulmans i croats).

Sento la notícia al 324, el canal d'informació contínua de Televisió de Catalunya, i la llegeixo a Euronews unes poques hores després que l'Edin Kapic, el meu cordó umbilical amb l'estimada Bòsnia, em notifiqui la mort de Ratko Pejanovic, la persona que en el documental Els Ponts de Mostar -i en el reportatge que vaig publicar a El Viejo Topo, Los puentes perdidos de Mostar- exemplificava la mirada dels serbis que es van quedar a Mostar després de la guerra. Un serbi casat amb una croata i que va mantenir -per exemple des del seu càrrec de cap dels bombers- la noció del sentit comú i dels Drets Humans per sobre de la barbàrie. Però que fos partidari de la pau i de la concòrdia, no volia dir que claudiqués respecte els seus drets com a serbi i fins la seva mort va ser vicepresident del Consell Civil Serbi de Mostar i va lluitar per la reconstrucció de l'església ortodoxa de la ciutat, destruïda durant la guerra. A Mostar hi queden ara 8.000 dels 25.000 o 30.000 serbis que vivien abans de la guerra a la capital de la regió de l'Hercegovina.

"La divisió administrativa és un problema -assegurava fa pocs dies en un reportatge de la web de l'Institut for War and Peace Reporting-. Algú que viu a Nevesinje, a la República Sprska (RS), només a 35 quilòmetres de Mostar, no pot ser tractat a l'hospital de Mostar perquè la seva assegurança mèdia només és vàlida a la RS. I llavors han de viatjar fins a Banja Luka, a 250 quilòmetres [la capital de la RS, a l'oest de Bòsnia], o cap algun altre centre de la RS amb les adequades facilitats mèdiques. Això és absurd".

Gràcies, Ratko, pel teu testimoni. Més val, Momcilo, que hagis après la lliçó del teu compatriota.

Comentaris

Entrades populars