Totes les nostres (putes) neures

El Principi d'Arquimedes, que s'escenifica fins el 5 de maig, diumenge, al Villarroel Teatre de Barcelona m'ha semblat, personalment, una petita meravella. Ningú negarà, almenys, que és una interessantíssima fotografia de com està una petita porció del món, concretament l'àmbit que comparteixen pares i educadors, a casa nostra i concretament en el marc d'una gran ciutat, on tothom es coneix de forma molt superficial i on la confiança entre els individus és mínima. Una imatge trista, per mi, però suposo que real, de la gran ciutat -i no tant de ciutats mitjanes i pobles petits, on el control social però també el travament de vincles és superior-.  

Estrenada en el festival del Grec a la sala Beckett i amb text i direcció de Josep Maria Miró, l'obra és audaç a l'hora d'identificar tot el reguitzell d'angoixes induïdes o reals (on comença una cosa i on acaba l'altra?) que ens provoquen o ens provoquem nosaltres mateixos amb el leiv motiv de la seguretat com a teló de fons, en el marc d'una societat que vol tenir-ho tot controlat. On res es pot escapar del nostre control, malgrat és obvi que la vida és incontrolable. Que pretén acabar amb tota forma d'espontaneïtat, per benintencionada que sigui, en la línia dels aprenentatges del maig del 68. Perquè ho vol tot programat. La societat de la paranoia, que incrementa any rera any els malestars interns, els quals es van fent tan greus -sinó més- com els externs. Una societat hipòcrita, que fa veure que accepta els homosexuals amb naturalitat però en el subconscient de la qual encara se'ls vincula amb la perversió i fins i tot la pederàstia. Una societat malalta, en definitiva, que s'ha quedat sense perspectiva en perdre la sensatesa, el sentit comú, la tranquil·litat. L'autèntica llibertat.

El Principi d'Arquimedes parla de totes les nostres neures. De totes les nostres putes neures, deia en el títol. Putes, sí, putes neures, dic, una forma de parlar barroera, grollera, políticament incorrecte, que simbolitza la incapacitat per mantenir tots aquests gripaus a la panxa que l'obra assenyala perfectament. Perquè un dia acaben esclatant, convertint-se en un monstre que, si no domestiquem prèviament, ens pot acabar d'enfonsar del tot.

En moltes coses, la nostra és una societat a reconstruir-se. El Principi d'Arquimedes, per començar, apunta a la recuperació de la sensatesa i a la necessitat de construir una societat autènticament lliure i convivencial. Bona feina.