Joan Safont, metàfora d'una nova generació sense complexos

Imatge d'un viatge al País Basc, el 2005, amb en Joan. Aquí, just davant del museu Guggenheim resguardant l'estàtua de l'històric socialista Ramón Rubial de la pluja. 

A la presentació –magnífica- que va tenir lloc la setmana passada a l’Ateneu de Barcelona, d’aquest llibre Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans, del periodista i escriptor i amic Joan Safont, s’hi van dir moltes coses. I molt interessants. Algunes relacionades amb el passat, algunes relacionades amb el present, ben calent, que vivim.

Jo, sense pensar en què diria avui aquí, no vaig poder evitar fixar-me en el component generacional que té la història d'Ibèria: el llibre també es pot llegir com la història d’un grup d’amics que s’uneixen per a fer possible un somni.

Una experiència que, pensant en com ens vam conèixer, en Joan i jo, no puc evitar traslladar molt humilment a un seguit de persones entre les quals hi figura ell i un servidor.

Així, si a Ibèria podem veure una generació de periodistes que fa el seu bateig periodístic durant la I Guerra Mundial, en Joan i jo vam fer el nostre bateig periodístic en una humil revista setmanal que es deia El Full de Mataró, entre l’any 99 i el 2003, editada per les parròquies de l’Arxiprestat de Mataró. Tot i que havíem coincidit a l’escola GEM, allà va ser on ens vam conèixer, amb en Joan. On vam tenir les primeres discussions, xerrades i crits conjunts. Després n’hi ha hagut moltes més; anant de viatge al País Basc, a Mataró, a Barcelona, per internet, presencialment, a soles, amb altra gent...

No érem pas sols, fent El Full de Mataró. Hi havia també en Ramon Reixach, la Maria Coll, en Ramon Radó i uns quants més.

Ell sempre em recorda –detall que jo pràcticament ja havia oblidat- que en aquella revista jo vaig ser el seu primer director. No ho recordo gaire perquè amb l’edat que jo tenia aleshores ja es veu que no podia dirigir gaire res i, sobretot, perquè recordo que les reunions del Consell de Redacció eren més una olla de grills que una altra cosa, on en Joan era una de les veus cantants, diguem-ne.

Aquella aventura es va acabar però ara seguim, des de fa gairebé nou anys, en una altra que es diu Valors i en la qual en Joan també hi col·labora i la pràctica majoria dels que corrien per El Full de Mataró, més altres que formen part també de la nostra colla d’amics: en Francesc Amat, en Miguel Guillén, en Toni Rodón, en Xandri Calsapeu...

A més, entremig de les dues aventures, a en Joan, l’Eloi Aymerich i un servidor li vam traspassar la direcció d’una revista que s’editava precisament en aquesta casa, també per aquella època.

Som, doncs, una generació que anem fent camí junts. De forma si voleu una mica anàrquica, a vegades amb silencis i camins inesperats, però anem fent camí, d’alguna manera, junts.

A la presentació a Barcelona, la setmana passada, Amadeu Cuito, el nét d'Hurtado, va emfatitzar que l'element que ell més destacaria de la generació del seu avi, d’en Claudi Ametlla, en Xammar... era sobretot que eren "liberals d'esperit", és a dir gent amb "esperit crític" i voluntat de dir-hi la seva.

És cert que després també se les van tenir entre alguns d'ells, però aquest comú denominador, aquest esperit liberal, aquesta voluntat de dir, de parlar, de mullar-se... sempre la van conservar. Això els va aglutinar.

Molts anys després, aquí a Mataró, al Maresme, a Barcelona, també hi ha tot un seguit de gent que tenim ganes d’opinar, de mullar-nos, de dir coses. “Nosaltres, en el fons, si alguna cosa ens uneix és que som liberals”, en el sentit de “liberals d’esperit”, com un dia em va reflexionar en Joan en una de les nostres trobades “de despatx”, que en diem. No és que fem fora a ningú d’enlloc, com li agrada recordar a ell, sinó que passem revista dels temes que tenim entre mans.

Som gent que creiem tenir criteri propi, o que l’estem construint, i que vol expressar les seve opinions. I així treballar pel país, que és treballar per la seva gent. Som una generació que hem tingut la sort de néixer en el període de més llibertat de la història, amb més accés a tot tipus de recursos. De manera que, si volem, si ens hi esforcem, podem ser més lliures que mai, més crítics que mai. Sense complexos. O almenys no amb els mateixos complexos que la generació anterior.

En Joan Safont representa perfectament aquesta voluntat generacional. Aquest desig d’escriure noves pàgines de l’ofici, amb el mateix entusiasme que tenien els nostres homòlegs de principis de segle i amb totes les possibilitats que avui ens ofereixen les noves tecnologies. Estris que ens han de servir per seguir fent periodisme, alerta, no confonguem els instruments amb la finalitat.

De fer premsa moderna, contemporània, de qualitat, crítica. Lúcida. Que no digui només “aquell ha dit” o “l’altre ha pensat”, sinó que analitzi i interpreti la realitat, des de la subjectivitat de cadascú però amb honestedat. Que interpreti un període, que d’aquí ve la paraula periodisme: explicar un determinat període de la realitat, en un lloc i en un context determinat. En moments com els actuals, en què vivim un període convuls, delicat, però també apassionant i llaminer, encara més.

Si creiem en ell, si practiquem l’ofici amb entusiasme, el periodisme no morirà mai. Serà amb paper, amb pantalles o a través del telèfon mòbil, però si mantenim la passió i l’entusiasme que demostra sempre en Joan, el periodisme no morirà mai.

La generació de la què abans parlava, aquest nosaltres que en Joan personifica, potser no serà tan profitosa com la que va sorgir amb els periodistes d’Ibèria, però també estic que segur llibres com el que avui presentem ajudaran a apropar-nos-hi una mica.

Gràcies Joan per la feina i sobretot per l’entusiasme i la passió, que són el que necessitem ara més que mai.

* Text de la presentació de la persona d'en Joan Safont que he pronunciat aquest vespre a Òmnium Cultural de Mataró durant l'acte de presentació del volum.