Retrobada amb Santa Coloma

Vídeo que hem elaborat des de Clack per a l'edició local de Santa Coloma de El Periódico de Catalunya al voltant de l'arrencada de la Festa Major del municipi, divendres 31 d'agost.

He estat a Santa Coloma de Gramenet diverses vegades a la vida. Me'n vanto, d'haver-me reconegut el país, de la Vall d'Aran a la Terra Alta passant per Santa Coloma, L'Espluga de Francolí o La Jonquera. Estic fart dels que parlen del país com si d'una realitat abstracte es tractés, quan no hi ha res més educatiu que passejar-hi, que tocar-lo, ensumar-lo de prop. Conèixer-lo per aprendre'l i per aprendre, en general.

Hi vaig ser fa molts anys entrevistant per a Foc Nou una paquistaní de religió catòlica que havia fugit del seu país perseguida religiosament. Aquell dia vaig posar els peus a la plaça de la vila de la població. Em va sobtar que la plaça gran de la ciutat pogués estar com aixecada, i no en una rambla, com estava acostumat a Mataró i al Maresme. D'això en fa deu anys, quan tot just la immigració extracomunitària començava a fer-se un lloc a la ciutat.

Hi vaig ser fa un any i mig enregistrant, amb l'equip de Com són els alcaldes, un espai que es va emetre l'agost de 2010 a COMRàdio, l'entrevista a l'alcaldessa de la població Núria Parlon, que acabava de ser escollida després que Bartomeu Muñoz hagués de sortir per la porta del darrera. Només els faltava això, a aquesta mena de poblacions, amb l'autoestima baixa, on ells mateixos et diuen que tenen fama "de quinquis, de rebels". Aquell dia vam gravar l'entrevista dins la biblioteca acabada d'inaugurar al barri de Singuerlín, un d'aquells noms lligats a casa nostra a la immigració dels anys seixanta. Vam tastar l'amabilitat dels habitants de la zona i vam conèixer l'alcaldessa, molt reservada durant tota l'entrevista.

En aquest cas he tornat a Santa Coloma arran de l'edició local de El Periódico de Catalunya, que acabem d'encetar fa poques setmanes junt amb les de Cornellà, L'Hospitalet, Terrassa, Sabadell i Badalona [en vaig parlar aquí]. I comencem la gravació a l'Ajuntament; el dia de Com són els alcaldes, com que deixàvem triar al batlle l'espai on li faríem l'entrevista, no vam trepitjar la Casa Gran. Avui sí que ho fem i sobta, abans que res, l'austeritat espartana de l'espai.

Comencem gravant la regidora de Cultura, la Petri Jiménez, que ens explica al balcó de l'Ajuntament l'aposta local de les festes, malgrat que s'ha endut algunes crítiques de colomencs per haver contractat també grans noms com Fangoria, las Nancys Rubias o Bebe [ho explicarem posteriorment en aquesta crònica].

El dia donarà per molt. Percebem molta sensació de comunitat, en el conjunt de la ciutat -sembla que molta gent es conegui- i en cadascun dels barris, per exemple el Fondo, malgrat l'alta presència d'immigrants xinesos. És fantàstic poder recórrer amb el cantautor Raúl Rojas alguns dels espais del barri descrits en les seves pròpies cançons i que ens ensenyi els guals que servien de base per a poder-hi col·locar unes cistelles de bàsquet. Els seus ulls transmetien una gran nostàlgia. Diversos veïns l'aturen després de molt temps de veure'l. Ens acaba tocant, a pèl amb la guitarra i prou, Es extraño lo que extraño; Aquest home té molt de talent.

A l'hora de dinar, anem a Casa Victoria. Hi ha dues propostes de menú, però ambdues incorporen gazpacho com a entrant; això és innegociable. Sang andalusa. Que ens va molt bé en un dia de calor. Els cambrers tots ens parlen en català, fins i tot un dominicà que encerta en traduir els Burritos castellans per burrets catalans, tot i que en català mai ho diríem així. Tan hi fa. Intenta parlar en català i jo li ho agraeixo. A la pila de diaris oferts al lector hi ha El Periódico però en edició catalana. Sortir al carrer serveix per desfer tòpics i conèixer la realitat real, no la que ens muntem a partir de Twitter i quatre elements més.

A la tarda, el gruix de les gravacions són al voltant del Cortocircut, una mena de Cirera Rock a la colomenca -així se'n diu dels habitants de la ciutat, colomencs- que em fa somriure per la proximitat amb les escenes viscudes a l'escenari de l'escola de Cirera en aquest certamen clàssic a la meva ciutat. Enregistrarem els cinc grups que actuen, que agraeixen el fet que un mitjà els vingui a entrevistar. Records de la gratitud del periodisme local que em ve molt de gust recordar i recuperar.

Al vespre, fent temps per l'inici del Cortocircut, hem anat a gravar el pregó, que aquest any feien dos artistes gràfics locals, Pepònio i Azagra, autors del cartell. Un cop allà penso i celebro l'èxit que la cultura popular i tradicional catalana ha tingut a tot arreu del país, sigui quin sigui el seu sentiment de pertinença, parli la llengua que parli. A Santa Coloma hi ha castellers, hi ha diables... com a qualsevol altre lloc. Després tornem al Mas Fonollar, on es fa el Cortocircuit, per gravar algunes escenes del concert, sota la llum de la lluna.

Tornem a casa rebentats després d'un dia sencer de rodatge però amb aquella inigualable sensació d'haver tocat el terra amb els nostres peus. Periodisme de tota la vida. Que és el que val.