Una veu que desvetlla l’esperit*

La trobada té lloc a una restaurant indi, al Raval barceloní. Un punt exòtic per una trobada especial. Un cop asseguts a taula, s’obre la conversa, amb tota naturalitat, això que ens coneixem tot plegat de quatre piulades a Twitter. La seva veu reposada, profunda, per mi (i suposo per qualsevol que hagués vist aquell impactant vídeo -http://youtu.be/IXAFSgm9mEQ- on parla amb tota naturalitat de l’adenocarcinomapulmonar que li van diagnosticar ara fa dos anys clavats) fa inevitable retrotraure’s a la imatge d’aquell senyor amb barba que, amb total naturalitat, mira a càmera i explica com se sent, com la malaltia l’està canviant. Sense por, sense exihibicionisme, donant testimoni del seu moment vital. Amb absoluta serenor i calidesa.

“Com et trobes?”, és inevitable preguntar-li. “El pronòstic és delicat, però fa dos anys que hi som i faig molt bona cara. He passat per la rentadora més d'un cop i n'he sortit una mica més net, tot i que ben rebregat”. M’explica que, segurament, ja no diria el mateix que quan va enregistrar aquell vídeo, amb un amic, sense pensar-ho gaire, en el marc de les Jornades d'Acompanyament al Dol i la Malaltia que es van celebrar a Lleida l’any passat. La malaltia, doncs, també és un procés. “Començo a pensar que potser algun dia arribaré a convertir-me de debò, cosa que abans no ho veia gens clar. M'agrada parlar i escriure sobre Jesucrist, sobre l'evangeli i sobre tot de coses que em queden sempre massa grans. Hi ha en mi com una urgència que no em deixa callar”. I ben fet que fa. I bona feina que fa en tots els que tenim el goig de compartir-hi una estona.

Marc Vilarassau, 44 anys, és de formació arquitecte i de vocació jesuïta, per resumir-ho d’alguna manera. Nascut a Barcelona, fill gran d'una família de cinc germans, va estudiar als jesuïtes de Sarrià. Vet aquí el perquè de tot plegat. Després de vuit anys a Lleida, on ha treballat al Col·legi Claver de Raimat i a la Parròquia de Sant Ignasi de Loiola, ara acaba de tornar a la seva ciutat natal. Dedica la meitat del seu temps a l'estudi i la docència de la teologia -ensenya Cristologia a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB)- i l'altre mig a l'acompanyament espiritual de joves inquiets que es plantegen la vida en clau cristiana. També col·labora pastoralment a l'Església dels jesuïtes del carrer Casp. Profund i cultivat, mentre l’escolto penso que parla de forma reveladora, però també amb la senzillesa del Crist. Una combinació difícil d’encertar.

 Si no fos creient, té clar que la seva vida hauria estat molt diferent del que ha estat i és ara. Segurament no seria jesuïta i s’hagués dedicat a l’arquitectura. No pregaria cada matí a la capelleta de la comunitat o escoltant els laudes de Montserrat per Radio Estel. No donaria gràcies a Déu. Ni li demanaria perdó. “Que trista seria la meva vida si no creiés en Jesucrist, salvador de la meva ànima i la de tothom!”, apunta. L'únic consol que se li acudeix en plantejar-se la hipòtesi de la seva vida sense la fe és la possibilitat, més que contrastada, coneixent-se, de la seva conversió. “Tard o d'hora arribaria el moment de la meva conversió. Així, de cop, Déu m'obriria els ulls i veuria com si fos nou allò que des de sempre hauria tingut al davant cobert per un vel d'ignorància, de mandra, de dolor mal integrat, de ràbia i d'impotència, de prejudicis heretats, d'arguments ideològics agafats de prestat... Tot això cauria i veuria Jesucrist amb els únics ulls amb què es pot mirar, els de la fe, els ulls oberts per Déu a dins dels nostres ulls tancats. De cop veuria tot això per primera vegada. Us imagineu? Quina passada!”.


Veuen el que els deia, oi? No cal que afegeixi res més.

* Publicat a Foc Nou [web] de juliol/agost de 2012.

Comentaris

X. Cateura ha dit…
Ara, per fi pots descansar, Marc. El teu testimoni perdurarà. Gràcies per la teva sinceritat al parlar-nos de la teva malaltia. Aquells minuts del teu vídeo, que tan em va impactar, va ser una llum al mig de la foscor del dubte i la recerca. Gràcies!

Entrades populars