Re: #pensamentsdesantes III: El forat negre de Les Santes
El text d'en Ramon al qual responc és aquest.
Hola Ramon!
Ara sí que ja són Les Santes, de manera que Glòria a les Santes, abans que res! Aquesta nit t'he perdut la pista tot pujant des de El Públic, quan us heu endinsat a la plaça de l'Ajuntament i jo, poruc de mena, m'he quedat resguardat allà sota Can Palauet. Després ja no ens hem trobat ni a la Pujada Tabalada ni a la Gran Ruixada -"samarretes fora!", gran Espartac-, que l'amic comú Joan Safont recordava que és un dels grans actes d'allò que un dia en vaig dir Partit de la Setmana Santa de Mataró (PSS) que s'oposa al Partit del Mataró Centre (PMC).
No sé com ho has vist exactament tu, però penso que la d'avui ha estat una gran nit de Santes, on s'ha demostrat que si es prenen mesures, la dinàmica dels fets es pot fins i tot revertir. Després d'una Crida que cal solucionar de totes totes de cara a l'any que ve, de moment toca felicitar-se -i felicitar el govern municipal- perquè el Desvetllament va tenir poc a veure amb el de l'any passat. Aquesta era ahir la nit l'estat d'opinió majoritari, crec. Però d'això ja en parlaràs tu, oi?
Ara em toca respondre't respecte la metàfora del forat negre amb què et referies a la festa en sí. És una idea compartida, també, de manera que els que vulguin confrontació en els nostres #pensamentsdesantes em temo que s'equivoquen de lloc. Ja vam dir que la gràcia, més aviat, era -a partir d'unes idees i teories que hem anat formulant- anar-les desgranant, ampliant i aprofundint.
I per respondre't, manllevo una reflexió que feia l'amic Francesc Amat en un grup de Whatsapp ara fa pocs dies. Deia ell: "No trobeu que aquest any hi ha un desig de Santes més intens que mai?". Ho afirmava després de citar en quatre pinzellades la situació absolutament límit en què ens trobem com a ciutat, com a país, a Espanya i també a Europa. Vaig pensar que tenia tota la raó del món i, per tant, relligant-ho amb el que tu dius, si tradicionalment Les Santes són el nostre bàlsam, el nostre moment de pausa, de desconnexió amb el món, aquest any em sembla que encara li donarem més significat a aquesta metàfora.
Tothom coneix, més o menys, els atzucacs en què ens trobem a nivell mundial, europeu, espanyol i català. Ahir mateix el Parlament de Catalunya aprovava, en un salt de to respecte el que fins ara havia apuntat, el Concert Econòmic per al nostre país. Com bé apuntes, notícies com aquestes, d'innegable transcendència, queden esmorteïdes per la pròpia Festa Major. Són motiu de comentari, és clar que sí, en un moment de sobretaula, o fent la primera cervesa de la nit, però per grandiloqüents que semblin, generalment són despatxats ràpidament i amb un somriure d'orella a orella. La ciutat viu la seva pròpia dinàmica i no vol saber massa res de la resta del món.
Deia que tothom coneix més o menys el que ha passat arreu de les darreres Santes ençà, per dir-ho d'alguna manera, però no sé si hi ha tanta consciència del moment que viu la ciutat, Mataró, en tots els sentits. Tot i que no tinc la memòria històrica suficient per afirmar-ho, tinc la sensació que ens trobem també com a ciutat en el moment de to vital més baix des de la represa democràtica, sense cap mena de dubte. La crisi i el terrabastall econòmico-financer, de moment, s'han emportat per davant Caixa Laietana -per molts donatius de pocs mils d'euros que Josep Yvern vagi fent, fa pocs dies a la Missa de les Santes-, la Fundació Gimm de llarga tradició a la ciutat i es podria endur també la llibreria Robafaves -ahir a les 12 de migdia, els que ens vam aplegar a la històrica llibreria per saber quina era la decisió final del procés de recollida de fons endegat fa pocs dies, vam topar-nos amb la bona notícia que hi podria haver futur per la nostra estimada llibreria. Veurem-. Aquí hi hauríem de sumar el tancament d'empreses, comerços i tot tipus d'establiment. No anem bé. Salvant les excepcions, la ciutat té una estructura econòmica feble i envellida i ara en paguem les conseqüències.
Aquest panorama ha tingut la seva translació en el camp municipal. Els nous inquilins de La Riera 48, els nacionalistes comandats per Joan Mora, han assumit el poder en un moment especialment agre, com si els perdedors els haguessin gastat una broma de mal gust: "Volies governar? Doncs et toca ara, però et trobaràs un pa amb tomàquet que Déu n'hi do!". La seva falta de preparació -exceptuant persones bregades com Joaquim Fernàndez- i de previsió -molts pocs creien ara fa una mica més d'un any que Mora guanyaria efectivament la partida a Baron-, no han ajudat gens a consolidar la imatge del canvi que una part de la ciutat demanava. Amb pocs efectius i sense un pacte de govern estable, els actuals governants van fent la viu-viu amb més o menys èxit en funció dels casos però amb nul·la capacitat d'inversió, cosa que limita l'acció política tradicional de "projecta, aprova, executa i inaugura". Tornem, n'hem parlat també força vegades, al vell paradigma on els diners escassejaven i es fa necessari aguditzar l'enginy per aconseguir concertar el màxim de voluntats i aconseguir millores per a la ciutat a cost zero. Ja et deia en un anterior carta que justament amb Les Santes, enguany, s'ha fet molta feina en aquest sentit: més actes que mai i el mateix cost que l'any passat. Potser la millor política del nou govern municipal són Les Santes, mira el que t'acabo de dir.
Havia pensat més d'una vegada en Les Santes com a bàlsam, com et deia abans. El comodí que tots tenim, com a mataronins, un cop l'any, per no haver de pensar en res que no sigui trobar-nos, parlar, celebrar, festejar... durant cinc, sis, set o els dies que el capritx del calendari ens doni. Era tradicional pensar que alguns dels millors moments de l'any ens els donaven Les Santes, és clar. Aquest any, em sembla que hi hauria pocs dubtes respecte la qüestió: Les Santes seran absolutament providencials. Santes Santes, podríem dir -ho has de llegir amb el primer "santes" funcionant com a adjectiu; si no ho veus clar, pregunta per casa que segur que et donen un cop de mà-.
Vinga, "això no hi ha qui ho pari", que dirien els presentadors de la Gegantada parafrasejant de nou Espartac Peran. I no en Josep-Lluís Carod-Rovira, com estaves pensant tu. Murri, que ets un murri.
Joan
Hola Ramon!
Ara sí que ja són Les Santes, de manera que Glòria a les Santes, abans que res! Aquesta nit t'he perdut la pista tot pujant des de El Públic, quan us heu endinsat a la plaça de l'Ajuntament i jo, poruc de mena, m'he quedat resguardat allà sota Can Palauet. Després ja no ens hem trobat ni a la Pujada Tabalada ni a la Gran Ruixada -"samarretes fora!", gran Espartac-, que l'amic comú Joan Safont recordava que és un dels grans actes d'allò que un dia en vaig dir Partit de la Setmana Santa de Mataró (PSS) que s'oposa al Partit del Mataró Centre (PMC).
No sé com ho has vist exactament tu, però penso que la d'avui ha estat una gran nit de Santes, on s'ha demostrat que si es prenen mesures, la dinàmica dels fets es pot fins i tot revertir. Després d'una Crida que cal solucionar de totes totes de cara a l'any que ve, de moment toca felicitar-se -i felicitar el govern municipal- perquè el Desvetllament va tenir poc a veure amb el de l'any passat. Aquesta era ahir la nit l'estat d'opinió majoritari, crec. Però d'això ja en parlaràs tu, oi?
Ara em toca respondre't respecte la metàfora del forat negre amb què et referies a la festa en sí. És una idea compartida, també, de manera que els que vulguin confrontació en els nostres #pensamentsdesantes em temo que s'equivoquen de lloc. Ja vam dir que la gràcia, més aviat, era -a partir d'unes idees i teories que hem anat formulant- anar-les desgranant, ampliant i aprofundint.
I per respondre't, manllevo una reflexió que feia l'amic Francesc Amat en un grup de Whatsapp ara fa pocs dies. Deia ell: "No trobeu que aquest any hi ha un desig de Santes més intens que mai?". Ho afirmava després de citar en quatre pinzellades la situació absolutament límit en què ens trobem com a ciutat, com a país, a Espanya i també a Europa. Vaig pensar que tenia tota la raó del món i, per tant, relligant-ho amb el que tu dius, si tradicionalment Les Santes són el nostre bàlsam, el nostre moment de pausa, de desconnexió amb el món, aquest any em sembla que encara li donarem més significat a aquesta metàfora.
Tothom coneix, més o menys, els atzucacs en què ens trobem a nivell mundial, europeu, espanyol i català. Ahir mateix el Parlament de Catalunya aprovava, en un salt de to respecte el que fins ara havia apuntat, el Concert Econòmic per al nostre país. Com bé apuntes, notícies com aquestes, d'innegable transcendència, queden esmorteïdes per la pròpia Festa Major. Són motiu de comentari, és clar que sí, en un moment de sobretaula, o fent la primera cervesa de la nit, però per grandiloqüents que semblin, generalment són despatxats ràpidament i amb un somriure d'orella a orella. La ciutat viu la seva pròpia dinàmica i no vol saber massa res de la resta del món.
Deia que tothom coneix més o menys el que ha passat arreu de les darreres Santes ençà, per dir-ho d'alguna manera, però no sé si hi ha tanta consciència del moment que viu la ciutat, Mataró, en tots els sentits. Tot i que no tinc la memòria històrica suficient per afirmar-ho, tinc la sensació que ens trobem també com a ciutat en el moment de to vital més baix des de la represa democràtica, sense cap mena de dubte. La crisi i el terrabastall econòmico-financer, de moment, s'han emportat per davant Caixa Laietana -per molts donatius de pocs mils d'euros que Josep Yvern vagi fent, fa pocs dies a la Missa de les Santes-, la Fundació Gimm de llarga tradició a la ciutat i es podria endur també la llibreria Robafaves -ahir a les 12 de migdia, els que ens vam aplegar a la històrica llibreria per saber quina era la decisió final del procés de recollida de fons endegat fa pocs dies, vam topar-nos amb la bona notícia que hi podria haver futur per la nostra estimada llibreria. Veurem-. Aquí hi hauríem de sumar el tancament d'empreses, comerços i tot tipus d'establiment. No anem bé. Salvant les excepcions, la ciutat té una estructura econòmica feble i envellida i ara en paguem les conseqüències.
Aquest panorama ha tingut la seva translació en el camp municipal. Els nous inquilins de La Riera 48, els nacionalistes comandats per Joan Mora, han assumit el poder en un moment especialment agre, com si els perdedors els haguessin gastat una broma de mal gust: "Volies governar? Doncs et toca ara, però et trobaràs un pa amb tomàquet que Déu n'hi do!". La seva falta de preparació -exceptuant persones bregades com Joaquim Fernàndez- i de previsió -molts pocs creien ara fa una mica més d'un any que Mora guanyaria efectivament la partida a Baron-, no han ajudat gens a consolidar la imatge del canvi que una part de la ciutat demanava. Amb pocs efectius i sense un pacte de govern estable, els actuals governants van fent la viu-viu amb més o menys èxit en funció dels casos però amb nul·la capacitat d'inversió, cosa que limita l'acció política tradicional de "projecta, aprova, executa i inaugura". Tornem, n'hem parlat també força vegades, al vell paradigma on els diners escassejaven i es fa necessari aguditzar l'enginy per aconseguir concertar el màxim de voluntats i aconseguir millores per a la ciutat a cost zero. Ja et deia en un anterior carta que justament amb Les Santes, enguany, s'ha fet molta feina en aquest sentit: més actes que mai i el mateix cost que l'any passat. Potser la millor política del nou govern municipal són Les Santes, mira el que t'acabo de dir.
Havia pensat més d'una vegada en Les Santes com a bàlsam, com et deia abans. El comodí que tots tenim, com a mataronins, un cop l'any, per no haver de pensar en res que no sigui trobar-nos, parlar, celebrar, festejar... durant cinc, sis, set o els dies que el capritx del calendari ens doni. Era tradicional pensar que alguns dels millors moments de l'any ens els donaven Les Santes, és clar. Aquest any, em sembla que hi hauria pocs dubtes respecte la qüestió: Les Santes seran absolutament providencials. Santes Santes, podríem dir -ho has de llegir amb el primer "santes" funcionant com a adjectiu; si no ho veus clar, pregunta per casa que segur que et donen un cop de mà-.
Vinga, "això no hi ha qui ho pari", que dirien els presentadors de la Gegantada parafrasejant de nou Espartac Peran. I no en Josep-Lluís Carod-Rovira, com estaves pensant tu. Murri, que ets un murri.
Joan
Comentaris