Joan Carles González: personal i intransferible

Quines bones vibracions aquest vespre de diumenge, ara que el sol ja costa que vagi a dormir cada vespre, a El Públic. Contradient el tòpic, una setantena de persones omplien, en silenci, el nostre espai cultural per escoltar poesia, la poesia personal i intransferible del mataroní Joan Carles González Pujalte. A ell, tot i que no ens coneixem molt profundament, en realitat, el considero un amic. I una bona persona. Que malda per expressar-se i deixar anar tot el que li passa pel cap, i per l'estómac, a través de la poesia. Curiosament, tot i no conèixer-nos especialment, com deia, la veritat és que hem compartit neguits molt personals en vespres solitaris, improvisats propis de persones que es coneixen molt profundament [veure Nàufrags]. Sempre m'ha atret, des que ens vam conèixer a la meva època a Capgròs, aquesta filosofia llibertària amb què viu, junt amb aquest ús intensiu de l'escriptura. Crec que amb ell he entès una mica què és un artista. El cicle gairebé diria que el vam crear davant la necessitat vital de diversos artistes, com en Joan Carles, per expressar-se en públic, seguint la lògica que ens hem autoimposat des d'un principi: "Ajudar a fer aquelles coses que la gent té ganes de fer i que no pot fer perquè no troba l'espai, l'ambient o el caliu necessaris". I ho estem aconseguint. El més emocionant, de fet, aquest vespre, ha estat veure com en Joan Carles -amb cara de murri, al fons de l'escenari- mirava la colla d'amocs que havia enredat -Enric Domingo, Jordi Lopesino, Joan Poch...- perquè l'acompanyessin dalt l'escenari, amb diferents funcions. Tot i que els organitzadors formalment érem la gent d'El Públic, veies que l'acte ja vivia autònomament; els artistes havien pres l'espai. En veure-ho he tingut una gran sensació de plaer: El Públic està passant a pertànyer autènticament a la gent, a El Públic. Missió acomplerta, doncs.

Comentaris

Entrades populars