Musclos a "l'aïoli"


Si en primer terme no hagués arribat a veure -hauria de ser molt obtús- les plaques en català dels carrers de Perpinyà, la senyal de què aquestes terres, fins fa quatre dies, vivien la identitat catalana si fa no fa com a casa nostra l'hauria trobat en els musclos amb allioli que em vaig menjar per sopar; "musles a l'aïoli", segons la carta de la Tour de l'Horloge, l'hostal de Ribesaltes on m'hostatjo. Eren francament deliciosos -no havia provat la combinació mai, tampoc-, gairebé més que el filet de dorada que em vaig cruspir de segon. Sumant-hi la copa de vi blanc, amb un gust de raïm magnífic -no sé si això és el vi muscat que veig anunciat a tot arreu-, tot plegat va representar un primer moment d'èxtasi del viatge que acabo de començar i que té un pròleg solitari. Però parlàvem de la identitat i la llengua. I és que, d'aquí estant, me d'adono que quan algú aconsegueix esmicolar una cultura, reduir la identitat a una dimensió purament folklòrica i de cara a la galeria, fer que els seus habitants deixin de parlar la llengua relacionada amb aquesta cultura... la gastronomia es manté com el darrer reducte identitari; el darrer element que ens permet imaginar un passat diferent de la realitat d'avui. El menjar, si ho escoltem atentament, ens parla. I aquí a la Catalunya Nord gairebé ens crida. Igual que les banderes catalanes que apareixen arreu, això sí.


No deixa de ser sorprenent allò de què hem constatat tantes vegades: des que França, el 1659, mitjançant el Tractat dels Pirineus, va fer-se càrrec d'aquestes terres, el procés de substitució lingüística i identitària ha estat total; res a veure amb Espanya, a la qual no podríem associar el valor de l'eficàcia ni l'eficiència, almenys en el cas català. Aquí a Ribesaltes, a l'entorn més o menys rural de Perpinyà, passa més d'una hora fins que no sento algú que parla el nostre idioma comú. És una escena reveladora. He sortit a passejar després de deixar les coses a l'hotel i no trobo gairebé ni una ànima al carrer -és divendres al vespre, i al que a Mataró representaria un prime time de l'oci de cap de setmana aquí es viu com un diumenge al vespre-. De sobte, en una casa que fa cantonada, veig una finestra oberta i a dins un fill de cabell morè, vestit amb prou feines amb una samarreta Imperion, que li diu a la seva mare alguna cosa així com: "Ell treballa a...". És molt poca conversa però quan sento el mot "treballa", inconfusible, en català, em sento content; sense provocar-ho jo -una temptació constant- he sentit com algú encara aquí feia servir la nostra llengua. Mira que l'escena passa ràpid però tinc temps de fixar-me en la cara de la mare, impertèrrota, com un vidre glacial: té els cabells blancs i els ulls desperts, però no transmeten res. La dona sembla descol·locada. Suposo que la qüestió de la llengua no hi és aliena: el seu fill deu ser l'única persona que li parla en català de tots els seus veïns.


L'endemà al matí, ara fa una estona, he sortit de nou a reconèixer la ciutat. La presència del Mariscal Joffre, fill de la població i principal motiu d'orgull cap a la resta del país, és permanent -almenys per una vegada la dèria de posar noms de militars i polítics als carrers de cada localitat francesa entronca amb el sa costum d'honorar els vilatans destacats, com fem a casa nostra-. Hi ha una avinguda que porta el seu nom enmig de la qual s'alça un monument on la seva figura, dalt d'un cavall, es reivindica com a guanyador de la batalla del Marne, a la Primera Guerra Mundial. Uns minuts abans, a l'altra banda del poble, m'he topat amb un element arquitectònic clàssic de qualsevol poble o ciutat francesa, sigui on sigui: el monument on "França recorda els seus fills", coronat per una bandera francesa, símbol, com tothom sap, també omnipresent. En un costat, els noms dels morts a la Primera Guerra Mundial -entre els quals molts Joffres, també, no pas Ell-, a l'altra els ribesaltencs morts a la Segona i en un racó els morts del poble "defensant la France a Algèria". Tots, com deia, de cognoms catalaníssims. Estripada la seva identitat originària, els fills del poble com Joffre -que parlava en català perfectament- van haver de lluitar a favor de la Patrie que els havia acollit, encara que a algú -precisament per això- no li devia fer cap gràcia.


L'estat francès, durant aquest segle XX, ha aconseguit el final de qualsevol temptació identitària a la Catalunya Nord. Lamentablement, aquestes terres són tant franceses com les que més. Primer va ser la neteja cultural i identitària en base a l'escola i a la pressió social. Després de la Segona Guerra Mundial, l'État els va enviar uns quants retraités -jubilats- i pieds noirs provinents de l'antiga Algèria colonial per acabar de rematar l'operació d'aniquilació de la identitat, perpetrant un episodi de neteja ètnica indirecte. Tan de bo l'economia i la proximitat -relativa- amb Barcelona donin un nou impuls a la identitat originària de la Catalunya Nord. Avui en dia, però, la realitat és que tota referència a la catalanitat i a la llengua catalana sona a ciència ficció i a fantasia, a un passat imaginari que mai no ha tingut lloc. Sort en tenim dels musclos a "l'aïoli"...

Comentaris

Entrades populars