[LaRiera48]: Un primer round... sense debat ni guanyador clar

El de dimecres, organitzat pels dos mitjans escrits setmanals de la ciutat –Capgròs i Tot Mataró-, va ser un debat una mica estrany. Positiu però estrany.

Els ciutadans no estem acostumats a veure els líders polítics locals fora del seu àmbit d’actuació habitual –els plens municipals- ni tampoc a fer-ho amb igualtat de condicions –la presidència que efectua l’alcalde de les sessions plenàries ho impedeix durant els quatre anys de mandat; un debat amb un moderador és tota una altra cosa-. A nivell de Catalunya o Espanya el debat polític punyent és gairebé el pa de cada dia, tan en les cambres respectives com en els mitjans de comunicació, però a nivell municipal la situació no és la mateixa. Aquesta falta de pràctica, de cultura del debat públic i ordenat, va fer que en el primer debat entre alcaldables de la capital del Maresme els aspirants semblaven estar més pendents d’encertar les respostes que els reclamava el professor de la classe –meritori treball del periodista Oriol Burgada- que no pas de contrastar i escenificar diferències notòries entre ells, la base del joc polític.

Els xocs programàtics van ser inexistents i durant tota l’hora i mitja de debat es va apuntar un consens general pel que fa a les respostes polítiques que des del món local es poden donar a la crisi econòmica. Vaig més lluny encara: hi havia moments en què allò semblava una reunió de govern municipal, d’un govern pentapartit -amb presència de tots els partits excepte la CUP, que no deixa de ser l’excepció que confirma la regla-. D’aquesta manera, no hi va haver cap grup polític que aconseguís col·locar un missatge clar, referencial, evident i definitiu en el cap dels assistents. Alerta: comprovar que els representants polítics tenen respostes similars sobre com fer sortir Mataró de la crisi no és intrísencament dolent, però sí que serveix perquè els demagogs de torn es refreguin en la idea que tots els polítics diuen el mateix... en efecte, dimecres així va ser... o sinó el mateix, respostes complementàries les unes de les altres...

Va ser curiós comprovar com, més enllà dels discursos verbals, els no verbals també expressaven molt significat: fins i tot malgrat la gèlida relació existent –vaja, d’existir no existeix massa- entre Joan Antoni Baron i Joan Mora no es va manifestar amb claredat perquè tan un com l’altre es van cedir el torn de paraula, com a gest de camaraderia. Més: el gruix dels participants –sobretot els que han compartit plens llarguíssims- exhibien no cares d’enfrontament i agror sinó d’estar en un club d’amics en el qual se sap que no tothom pensa igual però això no és impediment per dialogar amb serenitat -en alguns moments Francesc Teixidó, José Manuel López i Joan Antoni Baron comentaven el desenvolupament del debat entremig de rialles-. Fins i tot alguns es deien pels noms de pila: “Joan Antoni, José Manuel...”. L’absència de formalitat entre els candidats va rebaixar el to del debat. Tot plegat molt blanc.

Anant a allò concret, el cert és que els únics moments amb una mica de punxa van ser, ja a la part final, sobre el futur del festival Shakespeare –bé el moderador Oriol Burgada obligant Mora a posicionar-se- i sobre la necessitat d’omplir la ciutat d’activitats al cap de setmana per vendre’s. En el primer aspecte tan Mora com Baron van equivocar-se: l’un caient a la trampa de donar per mort el festival Shakespeare quan és evident que la marca és bona i el que cal fer és potenciar i fer-la rendible, mentre que Baron va errar en comparar el festival dedicat al genial escriptor anglès amb events com el Mercat de la Música Viva de Vic o la Fira de Tàrrega. En el segon àmbit va ser Mora qui va mostrar encara un cert desconeixement de la ciutat insistint almenys dues vegades en la idea de què a la ciutat no hi passen prou coses al cap de setmana. Una repassada a les agendes del darrer mes desmunta aquest judici instantàniament: de coses, a la ciutat, i per part de les entitats, se’n fan moltíssimes; el que cal és coordinar-les i projectar-les cap endins i cap enfora. I en canvi Baron va demostrar que és el candidat que té més coneixement de la ciutat en diverses ocasions, per exemple respecte tot el tema de la sostenibilitat.

En canvi, en el què segurament va guanyar Mora va ser en les formes: en tot moment a l’aspirant major se’l va veure molt tranquil, exhibint perfil presidenciable, davant un Baron que estava un pèl més tens, en la línia del debat organitzat entre Capgròs i Mataró Ràdio ara fa quatre anys. Un Baron que mirava i remirava entre les seves carpetes no se sap ben bé què. I que deixava anar insinuacions contra Mora però no les acabava de completar tampoc no se sap ben bé perquè. Diria que a Baron els debats electorals no acostumen a provar-li, acostumat a portar les regnes del ple.

Parlem de la resta: el to excessivament pausat de Francesc Teixidó li va anar a la contra un cop més malgrat posar-se el públic a la butxaca amb els seus comentaris irònics, José Manuel López va sorprendre tothom mostrant un domini de l’escenari sense cap mena de complex, Esteban Martínez va estar absent, desdibuixat durant el debat, mentre que Xavier Safont-Tria va acomplir perfectament el seu paper de Pepito Grillo municipal.

El primer round entre alcaldables, doncs, no va tenir un guanyador clar per falta de pràctica dels aspirants. Haurem de veure si el segon round, dilluns que ve al Foment Mataroní en un acte organitzat per Mataró Ràdio, l’ambient es tensa una mica i ens exhibeix un combat de boxa dels bons.

Comentaris

Entrades populars