Un trosset de Nicaragua al cor*

VÍDEO PASSAT AQUEST VESPRE A L'ACTE DE RENDIR COMPTES DEL PROJECTE SALVANDO EL NIDO

Se'm fa difícil escriure alguna cosa amb sentit sobre Nicaragua i l'acció solidària que ens hi ha vinculat tenint en compte que aquest text va adreçat a una publicació i una gent que porta molts anys treballant per aquest petit país. Però ho intentaré.

Jo sóc de la generació de la guerra de Bòsnia, la que va assolar aquell país balcànic entre 1992 i 1995. Recordo que va ser la primera guerra que vaig viure més o menys d'aprop, per la qual vam sortir a manifestar-nos, per la qual vam plorar i patir. Suposo que a vosaltres us passa el mateix amb Nicaragua, que va commoure les ànimes dels catalans durant tot els anys 80 del segle passat: et quedes seduït per un nom, per una realitat geogràfica, per uns fets... i sembla que la teva vida quedi inexorablement lligat a tot això. A cada generació crec que li passa encara que sigui amb una realitat diferent. Al capdavall, el que val la pena és deixar-se seduir per realitats llunyanes i, des d'aquí, treballant no un dia ni un mes sinó diversos anys, com el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua, per aquella realitat que un dia et va captivar i que ja no hi ha manera que marxi del teu cap.

De Nicaragua òbviament n'havia sentit a parlar, perquè per la meva professió -periodista- i pels meus interessos -la política internacional, específicament- seria molt estrany que no fos així. N'havia sentit parlar, de paraula, a molta gent, com els integrants de Primavera per la Pau, una coral de gent de la meva ciutat, Mataró, que ha cantat sempre en favor dels pobles oprimits i a favor de la veritable pau, que no significa només absència de guerra sinó condicions de justícia i llibertat per a tothom.

Com sempre, però, una cosa és que te'n parlin i l'altra és veure les coses. I el primer que he de dir és que impressiona, llevar-se de cop un matí en un barri com el Boris Vega d'Estelí. No perquè estigui més o menys malgirbat o perquè les condicions de vida siguin més o menys pobres, sinó perquè la realitat del Boris Vega no s'assembla gens a la nostra. El primer que et passa pel cap és intentar entendre com pot ser la vida tan diferent a casa nostra i aquí. Al cap d'uns dies, però, te n'adones que malgrat el decorat, l'escenari, sigui diferent, tampoc és veritat que les nostres vides siguin gaire diferents de la gent de Boris Vega; potser ells estan una mica més enrera pel que fa al desenvolupament material, però al capdavall ens assemblen en una cosa: estem orgullosos del llloc on hem nascut i volem contribuir a fer que les condicions de vida en aquest lloc, sigui on sigui, cada cop esdevinguin millors. On està la diferència?

"El Boris Vega, eso si que pega!", repetia en Rafa Juncadella per expressar com d'enganxant n'està a la vida del barri. De fet com tots vosaltres, els que gasteu vespres i nits i caps de setmana, des d'aquí, a intentar que els projectes que intenteu tirar endavant es facin realitat. I que, per tant, en mica en mica les condicions del barri amb qui esteu agermanats vagin millorant.

Us puc ben assegurar que heu guanyat, doncs, un adepte. Jo ara també porto a la bossa un trosset de Nicaragua al cor. Sapigueu que, bàsicament, és gràcies als amics d'EPMA de Mataró però també als del Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Nou Barris, amb tots vosaltres, vaja. No defalliu; Nicaragua ens segueix necessitant. No tant perquè els projectes materials es tirin endavant, que també, sinó perquè saber que algú, a 10.000 quilòmetres pensa en tu, sempre és un bon motiu per llevar-se, cada matí, i ajudar a construir el teu país de la forma que puguis.

* Article pel butlletí del Comitè de Solidaritat amb Nou Barris de Nicaragua.