Entre ells en castellà, però als fills... en català

M'ha tornat a passar. Anava pel carrer i he vist uns pares amb el seu fill. He vist que el pare es dirigia amb tota naturalitat cap al seu fill en català. Al cap de mig segon, s'ha dirigit a la seva companya o la seva dona i, en castellà, li ha fet algun comentari no recordo de què. Dic que m'ha tornat a passar perquè ho he vist diverses vegades en els temps i cada vegada que m'hi trobo em fa reflexionar: parelles castellanoparlants, fills dels immigrants dels anys cinquanta i seixanta, que tot i parlar en castellà entre ells, fan l'esforç de parlar en català als seus fills. Fills, que òbviament, els deuran parlar en català, en el futur, i que per tant quedaran lingüísticament integrats de forma definitiva a casa nostra -alerta, no dic que per estar integrats hagin de parlar en català, eh? Dic que lingüísticament quedaran fussionats amb els catalans d'origen, si és que a aquestes alçades això de l'origen té massa sentit-.

Dic que, quan em trobo en aquestes situacions em poso a pensar i sempre em ve al mateix al cap: quina meravella de país tenim que, en una nació que no és estat i per tant no té els mateixos mecanismes que un estat per promoure el cultiu de la llengua pròpia -històrica, prefereixo dir-ne jo-, els ciutadans provinents d'altres indrets es decideixen a usar la llengua que jo en dic històrica per adreçar-se als seus fills! Per què dic això? Home, doncs per començar perquè no tenen perquè fer-ho. És més: el meu més absolut respecte si una persona castellanoparlant parla en castellà als seus fills. Jo, si me n'anés a viure a Suècia, ja avanço ara que en cap cas parlaria suec als meus fills. Ni parlar-ne: jo m'adreçaria a ells únicament en la meva llengua, que és el català. I això em porta a preguntar-me: per què doncs aquestes parelles que parlen en castellà entre elles fan l'esforç de parlar en català als seus fills? La resposta és òbvia: consideren que d'aquesta manera el seu fill estarà més arrelat a la terra on els seus pares l'han decidit portar al món o potser pensen que saber català li obrirà portes des d'un punt de vista personal, social, laboral... o altres motius. M'és igual, de fet, tots els motius em valen. La qüestió és que ho fan. Doncs escolteu, deu ser que el sistema d'immersió lingüística no està tan discutit a casa nostra si hi ha moltes parelles que canvien de llengua quan s'adrecen als seus fills, no? O és que aquests pares tenen també el virus del nacionalisme corrent per les seves venes?

Un dels grans èxits de Catalunya com a país és haver construït una única xarxa escolar en funció de la llengua. No haver fet classes per als catalonparlants i classes per als castellanoparlants. Jo crec que això és el que ha permès que aquestes joves parelles castellanoparlants facin el pas de parlar en català als seus fills: perquè no els suposa cap esforç, ja que ells mateixos han après a parlar en català a l'escola. Potser després a l'hora d'ajuntar-se ho han fet en castellà, però això ja són figues d'un altre paner.

Doncs bé, en els darrers temps hi ha qui vol carregar-se aquest model. El Tribunal Constitucional, que en el seu dia va avalar però la política d'immersió lingüística, i els responsables de dues formacions polítiques catalanes: el Partit Popular i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. No tinc cap problema en reconèixer la virtut que suposa que existeixin aquestes dues formacions polítiques a Catalunya: ajuden a expressar la diversitat intrínseca de Catalunya com a país. Ara bé, sí que em molesta i profundament que vulguin carregar-se el model d'immersió lingüística i més fer-ho perquè diuen que sinó no es respecten els drets dels pares castellanoparlants. Ho fan per oportunisme polític, per guanyar-se el favor de la dreta mediàtica madrilenya, i punt. De fet, en el cas del Partit Popular jo crec que ni s'ho creuen, això que prediquen. Fixeu-vos-hi bé, sinó: heu entès mai què proposa el PPC en comptes del model d'immersió lingüística? Mai ho aclareixen. Aules catalonoparlants i aules castellanoparlants? Que es respecti l'idioma de la majoria dels alumnes o de l'entorn de les escoles? (Per cert, en el cas citat a l'inici de tot... no és el català l'idioma del nen de pares castellanoparlants?) Com que no s'atreveixen a proposar-ho del tot, perquè no s'ho creuen, surten amb l'eufemisme de l'educació trilingüe: català, castellà i anglès. Això està molt bé, però l'idioma vehicular només pot ser un, no fotem...

El sistema d'immersió lingüístic català, promogut pel mataroní Joaquim Arenas, és un autèntic èxit de convivència al nostre país -preguntint-ho al País Basc, a veure què els en diuen, dels seus sistemes d'ensenyament basats en criteris lingüístics-. I ho ha de seguir sent.

Comentaris

Entrades populars