'De dioses y hombres', Egipte i el Maig del 68

He anat a veure De dioses y hombres, fantàstica pel·lícula de Xavier Beauvois, que recupera els fets d'un grup de monjos cistercens francesos instal·lats en una remota regió de l'Atlas, a Algèria, en perfecta convivència amb els musulmans de la zona però que arran d'una onada extremista islàmica van ser amenaçats i finalment segrestats i executats per islamistes radicals el 1996. Excel·lent la dinàmica diària, els resos, les músiques, els dinars... que es mostren de la vida al monestir i molt interessant la reflexió ètica sobre quin paper han d'adoptar els monjos davant les amenaces: deixar-se portar com Crist fins al martiti o fer cas a la Raó i tornar a casa per poder seguir ajudant altres persones? Pel·lícula molt silenciosa, de pocs diàlegs, per contemplar, més que per veure. Em va agradar molt, vaja.

El posicionament ètic dels religiosos que protagonitzen la pel·lícula és admirable, però a "Déu el que és de Déu i al Cèsar al que és del Cèsar": una cosa és l'ètica humana d'una situació concreta i l'altra la política, que no ha d'estar mai deslligada de l'ètica però que a vegades obeeix a principis també ètics com la seguretat i la justícia abans de la tolerància i la convivència. És a dir que una cosa és que moralment sigui admirable el posicionament concret que van tenir en aquell moment aquella colla de monjos cistercencs i l'altre és que la manera de combatre l'islamisme radical sigui allargar-los-hi la mà, com fan els monjos francesos en els primers compassos de la pel·lícula.

Tot això ho dic perquè en el transfons de la pel·lícula era inevitable veure-hi Egipte i la revolució en curs que s'hi ha estat vivint aquests dies. No seré jo -perquè no en tinc ni idea- qui em posaré a elocubrar sobre com de dolents són els Germans Musulmans: Joan Roura diu que són moderats dins del que cap i Pilar Rahola que són uns extremistes -suposant que siguin els actors principals de la revolta, que tampoc és cert-. No ho sé, però precisament perquè no ho tinc clar, m'espanta aquesta onada d'entusiasme amb una revolució els principis de la qual no coneixem. En principi ja em sembla bé, a mi, també, que ens carreguem els tirans. Tots eh? Del color que siguin. Però escolteu: hem pensat que la Revolució que nosaltres hem encoratjat i retransmès pot acabar com la Revolució iraniana del 79? (Aquest dijous mateix el règim dels aiatol·làs festejava pels seus carrers la mobilització egípcia com si fos una continuació de la pròpia, que ha portat algunes coses bones -segur- però també moltes d'execrables, especialment la manca de llibertats en tots sentits).

No, jo crec que no s'hi ha pensat prou. No vull ser tan extremadament conservador per refugiar-me en allò de "més val boig que savi per conèixer", no -a més, és evident que islam i democràcia són clarament compatibles, el cas d'Erdogan a Turquia és paradigmàtic-. Només dic que alerta, que ens hem apuntat en el bàndol dels revolucionaris sense tenir ni idea -no ho saben ni ells, em sembla- de què és el que proposen pel futur d'Egipte. I que més aviat hem utilitzat la revolució del Facebook -serà aquest el nom de la revolució definitivament?- per saciar el nostre desig revolucionari latent de quan Dani "el roig" i companyia van intentar prendre París fa ara 43 anys. Si, penso que mantenim una actitud infantil -l'èpica del Maig del 68, encara- de celebrar qualsevol revolució que tingui lloc al món. Que hem absolutitzat com a bons aquests processos revolucionaris, quan en la majoria dels casos no en sabem de la missa la meitat.

És més. Tornant al principi, quan escric això llegeixo que, després d'Egipte, Algèria -precisament l'indret on passa la pel·lícula- afronta les primeres manifestacions prodemocràtiques per fer caure també el president Bouteflika, que és qui va prendre el poder en aquest país després de la victòria electoral dels islamistes el 1992 -per això també l'onada de violència descrita a la pel·lícula, com a revenja-. Si, si, els militars, per evitar la pujada al poder dels islamistes que havien guanyat les eleccions, van prendre el govern mantenint el sistema democràtic -almenys de forma externa-. Molt lleig, des del punt de vista democràtic, però ves a saber si Algèria s'hagués convertit en una teocràcia com l'Iran on s'apliqués la xaria, la llei islàmica, que no té cap relació amb la nostra justícia...

Per tant... no riem tan amb la caiguda de Mubàrak perquè no sabem què passarà ara. Està bé, corre el risc, si ho voleu dir així, però atenguem-nos a les conseqüències, sigui en positiu o en negatiu. Visca la democràcia, si, però no a qualsevol preu. També Hitler va pujar al poder de forma democràtica, ja ho sabeu.