Un país esqueixat
La casualitat va fer que passés la jornada de reflexió i bona part del dia de les eleccions en territori del País Valencià. Hi anàvem perquè el documental Cançons a la vora del pop [web], produït per Clack Música! i Enderrock, havia estat nominat en el festival Inquiet de cinema en valencià a Picassent, una població a una mitja hora al sud de València capital. No era la primera vegada que anava al País Valencià a presentar un projecte propi: recordo un altre viatge, el 2004, per presentar El carrer de casa als premis Octubre, a la mateixa València. M'hi va convidar l'ara encara conseller Joan Manuel Tresserras, que havia estat professor meu -magnífic- a l'Autònoma i que no sé massa com coneixia l'experiència de la sèrie, un experiment en el camp de la televisió local. Vam compartir taula amb el llavors director de TV3, Paco Escribano i la dibuixant Pilarín Bayés. Curiosament, en aquesta ocasió vaig acabar dinant amb el fill d'Escribano, en Pau, director del Crackòvia i un autèntic creatiu. Casualitats de la vida.
Tan cinc anys enrere com ara vaig certificar la defunció pública de la llengua al País Valencià i de la pròpia idea de país. A València capital no vam saber trobar ningú que ens contestés en valencià les nostres preguntes: ho feien sempre en castellà, amb un to de "noi amb quina llengua et penses que et respondré?". El panorama als quioscos és desolador i la comparació amb el Principat -on quan La Vanguardia faci el pas de sortir en català no tindrem cap diari editat a casa nostra sense almenys una versió íntegra en català- és inevitable. Em va frepar especialment el sistema educatiu segregat, explicat per un parell de noies de Gandia a la Muntanyeta dels Sants, a Sueca: en els llocs on hi ha alumnes valencianoparlants, aquests van en una classe i en l'altra línia hi cursen els alumnes que reben totes les classes en castellà. Alumnes, aquests darrers, que no arriben ni a entendre una de les dues llengües pròpies. Patètic. El model que el PP i Ciutadans diuen defensar a casa nostra però que, en haver-hi una acceptació general de la immersió lingüística per part de tothom, no s'atreveixen del tot a defensar -fan servir aquest rotllo de l'educació trilingüe-.
El País Valencià, de fet, no és cap país, no és una unitat. A Catalunya, gràcies a Déu, es pot ensorrar el món, però la unitat civil del poble català és inqüestionable. Al País Valencià el que hi ha és una escissió, una falla gegant: els d'esquerres contra els de dretes, els valencianistes contra els espanyolistes... una falla tectònica gegant, demencial. El dissabte al vespre en vam tenir una nova comprovació: vaig veure un espectacle que en el seu lloc i situació tenia tot el sentit del món, però que mai hauríem vist a casa nostra, mai: la cerimònia d'entegra de premis d'un festival pagat i presidit per l'Ajuntament del poble -socialista, valencianista en aquest cas- fent mofa de forma descarnada del president autonòmic Francisco Camps i tota la plana major del PP. Em vaig quedar realment xocat.
Diumenge al vespre, de tornada a casa, vam viure unes eleccions de canvi de règim, pràcticament, però en acabar la nit Catalunya seguia sent una de sola. I que per molts anys. No ho hauríem de perdre mai, això...
Tan cinc anys enrere com ara vaig certificar la defunció pública de la llengua al País Valencià i de la pròpia idea de país. A València capital no vam saber trobar ningú que ens contestés en valencià les nostres preguntes: ho feien sempre en castellà, amb un to de "noi amb quina llengua et penses que et respondré?". El panorama als quioscos és desolador i la comparació amb el Principat -on quan La Vanguardia faci el pas de sortir en català no tindrem cap diari editat a casa nostra sense almenys una versió íntegra en català- és inevitable. Em va frepar especialment el sistema educatiu segregat, explicat per un parell de noies de Gandia a la Muntanyeta dels Sants, a Sueca: en els llocs on hi ha alumnes valencianoparlants, aquests van en una classe i en l'altra línia hi cursen els alumnes que reben totes les classes en castellà. Alumnes, aquests darrers, que no arriben ni a entendre una de les dues llengües pròpies. Patètic. El model que el PP i Ciutadans diuen defensar a casa nostra però que, en haver-hi una acceptació general de la immersió lingüística per part de tothom, no s'atreveixen del tot a defensar -fan servir aquest rotllo de l'educació trilingüe-.
El País Valencià, de fet, no és cap país, no és una unitat. A Catalunya, gràcies a Déu, es pot ensorrar el món, però la unitat civil del poble català és inqüestionable. Al País Valencià el que hi ha és una escissió, una falla gegant: els d'esquerres contra els de dretes, els valencianistes contra els espanyolistes... una falla tectònica gegant, demencial. El dissabte al vespre en vam tenir una nova comprovació: vaig veure un espectacle que en el seu lloc i situació tenia tot el sentit del món, però que mai hauríem vist a casa nostra, mai: la cerimònia d'entegra de premis d'un festival pagat i presidit per l'Ajuntament del poble -socialista, valencianista en aquest cas- fent mofa de forma descarnada del president autonòmic Francisco Camps i tota la plana major del PP. Em vaig quedar realment xocat.
Diumenge al vespre, de tornada a casa, vam viure unes eleccions de canvi de règim, pràcticament, però en acabar la nit Catalunya seguia sent una de sola. I que per molts anys. No ho hauríem de perdre mai, això...
Comentaris