Ja hem sortit de l'ou...

Els periodistes que ens hem curtit i foguejat en l'àmbit local tenim tots una malatia congènita que és la barcelonitis; a partir d'una determinada edat o una determinada experiència en el camp local se'ns instal.la al cap l'espantosa idea que hem de saltar la paret i anar a Barcelona, a fer el que sigui. és un debat recorrent entre companys del gremi i tots hem sentit el rau-rau a la panxa al que em refereixo. N'hem parlat mil cops i en un determinat moment sembla que no hi hagi terme mig: o ens n'anem a Barcelona a fer-nos grans o ens quedem en el nostre àmbit i anem fent...

Des del tren de Rodalies, mentre surto de Mataró amb un sol d'hivern d'aquells meravellosos en direcció a la gran ciutat, me n'adono que sense adonar-me'n -valgui la redundància- després de molts patiments i angoixes he aconseguit desencallar dins meu aquesta sensació. Hi ha setmanes en què vinc a Barcelona els cinc dies de la setmana i altres menys, però en general professionalment tinc la vida compartida entre l'entorn original i el barceloní. Qui diu el barceloní diu el de qualsevol altra ciutat o poble del país, de Vic a L'Hospitalet, de Vilalba Sassera a Tarragona, de la Seu d'Urgell a Lleida passant per Girona. I tot això sense haver renunciat a la meva militància de periodisme de proximitat ni un gram. N'estic satisfet. Però no sóc només jo sinó gran part del meu entorn de periodistes i comunicadors mataraonins. Crec que anem en la direcció correcta.