La ciutat de Les Santes*

Diumenge que ve, dia 25, l'Ajuntament s'encendrà. I cremarà. Si, si, de debò. L'alcohol correrà per les venes a la velocitat de la llum. Una parella es farà el primer petó d'una relació que pot esgotar-se l'últim dia de la Festa Major o durar eternament. Hi haurà crits, suors, riures, mirades còmplices... i molta festa.

Les Santes, la Festa Major de Mataró, en honor a Santa Juliana i Semproniana, són l'únic moment de l'any en què els mataronins som feliços amb la nostra ciutat. Que ens agradem a nosaltres mateixos. La resta de l'any, com a bons catalans, ens agrada flagelar-nos, refregar-nos per la nostra pròpia cara que no vivim a la millor ciutat del món. Però la síndrome Santes és una poció màgica que tot ho arregla... Amb data de caducitat, és clar: el dia 30, que els mataronins voldríem esborrar de la capa de la terra.

La gent diu: "Per Santes". Es refereix a aquelles dates, del 25 al 29, però no només a això. Vol dir per la ciutat durant Les Santes i enmig de l'ambient propi de les festes. Això és el més meravellós de la Festa Major de Mataró: a partir d'uns actes concrets, més o menys interessants, els mataronins han creat una actitud, una forma de viure la festa, molt concreta. Això és Santes.

Des d'enguany, a més, Les Santes són festa patrimonial d'interès nacional, però això em sembla que preocupa poc als mataronins i als santeros, la tribu urbana que segueix els actes de la Festa Major com si s'hagués d'acabar el món.

Glòria a Les Santes. Amb el seny imprescindible i la rauxa necessària, com ha encunyat l'actual alcalde de Mataró, la ciutat de Les Santes.

* Article publicat a El Punt.

Comentaris

Entrades populars