[LaRiera48] Que tot Mataró sigui Mataró

Escultura "El rapte d'Europa", d'Ángel Heredero Bravo (1999), instal·lat a la plaça Ìtàlia de la Via Europa. Font: fenomenal bloc sobre escultures de la ciutat [aquí].

Un dels tòpics baronians més repetits és aquell pel qual l'alcalde reclama sovint que Mataró esdevingui una sola ciutat. Una ciutat diversa però integrada, una sola ciutat. "Que tot Mataró sigui Mataró", ho verbalitza. No és una frase dita perquè sí, sinó perquè l'alcalde del Pla d'en Boet és conscient que un dels hàndicaps que tenen les ciutats tan de la primera com la segona corona metropolitana, amb una forta immigració intraespanyola i extracomunitària, és esdevenir autèntiques ciutats, llocs de trobada, de compartir, amb una identitat diferenciada, i no pas un espai dormitori on els treballadors de la gran Barcelona descansen hores abans de tornar a la feina a la gran ciutat. Avançar en la integració de la ciutat, des d'un punt de vista social, humà, cultural, era de fet un dels grans reptes que va assumir l'actual alcalde en prendre el relleu de Manuel Mas: l'anterior batlle havia sargit la ciutat urbanísticament parlant; ara el seu successor havia de fer una feina molt més delicada consistent en soldar-la humanament. Fer això és un dels reptes més difícils que té Baron de front, perquè la tan anomenada cohesió social hi té molt a veure. Quan més desmembrada estigui la ciutat, menys cohesió social i per tant menys benestar material i humà.

Per a soldar la ciutat definitivament és necessària la creació de referents. Referents comuns, és clar, de la gran ciutat, no pas del petit Mataró. Els elements de cultura popular són claus, en aquest sentit. N'hi ha dos més que evidents: Les Santes i la Setmana Santa. També ho podria ser -en aquest camp hi ha molt terreny per córrer- l'esport. El futbol, específicament. L'experiment sociològic que ha representat el Barça durant les darreres dècades a Catalunya és bona mostra d'això: el lligament sentimental de molts catalans vinguts de fora amb el propi país ha estat el Barça. I ho segueix sent ara amb les noves persones que han arribat a casa nostra en els darrers temps.

De fet, els dos elements culturals citats avancen per si sols en la tasca d'esdevenir els referents de la ciutat. Ras i curt: Les Santes són cada vegada menys la festa del centre i la Setmana Santa la gran activitat dels castellanoparlants, fent un reduccionisme demagògic. Les xifres d'assistència no només als Focs sinó a la Nit Boja o a la jornada castellera en són bona mostra, pel que fa a la Festa Major de la Ciutat. I pel que fa a la Setmana Santa mataronina cal tenir en compte que segurament és la millor síntesi que s'ha generat espontàniament el darrer quart de segle a la ciutat respecte ella mateixa: silenci i sentiment es fonen en un format inèdit a la resta de Catalunya. Molts Mataronins de Tota la Vida no se'n volen adonar i tendeixen a pensar que el fenomen és una importació dels referents de la Setmana Santa andalusa cap aquí. Però qualsevol que estudiï una mica la qüestió se n'adonarà que això no és cert: la Setmana Santa de Mataró és autènticament mestissa. No es pot dir el mateix de la Romeria Rociera, llastimosament. La Romeria és pura evocació d'un indret, d'una manera de fer, que queda molt enrere ja fins i tot en aquells que en participen a casa nostra. Se n'adona un passejant pels entorns de l'ermita del Rocío, a Andalusia, on he estat aquest cap de setmana. No vull dir amb això que la Romeria sobri, ni molt menys. Només apunto que no contribueix a soldar la societat mataronina. Ni més ni menys.

Però en tot cas més que parlar de les coses existents caldria referir-se a aquelles que falten. Elements que ens hem d'empescar de nou o que potser ja existeixen però que hem de potenciar perquè sinó, des d'un punt de vista social i cultural, correm el risc d'esdevenir una societat multicultural, a l'americana: cadascú al seu barri particular, en compartiments estancs. I aquest no és el model de convivència desitjatble a casa nostra, que ha de ser intercultural. Per construir aquest projecte comú entre "els que ja hi eren", "els que fa temps que van venir" i "els que acaben d'arribar" calen estris, punts d'encontre. Segurament, abans que res, admetre les dificultats que comporta aquest procés d'integració de noves persones. Però un cop fet això buscar fórmules perquè els diferents col·lectius entrin en contacte. Fórmules que passen per la societat civil però sobretot per l'Ajuntament, que té la paella pel mànec a l'hora de prendre decisions crucials en aquest sentit. La política d'equipaments culturals, per exemple, és clau en aquest sentit. Per això em sembla una notícia excel·lent -avançada pels informatius de Mataró Ràdio- que l'Ajuntament es deixi d'orgues i aposti per construir un nou teatre municipal a l'emplaçament actual de la piscina i el Velòdrom, equipaments que se n'aniran cap al Triangle dels Molins. Aquesta és un missatge decisiu de cara a la gent d'aquest barri i del conjunt de la ciutat: el gran teatre de la ciutat pot anar perfectament a un barri dels construïts amb les onades immigrants dels seixanta i setanta.

Però no n'hi ha prou. Els mataronins ho sabem. Perquè no s'organitzen de forma coordinada cicles expositius, sobre la pròpia ciutat, a tots els centres i espais cívics dels quals els diferents barris disposen a realitzar per parts dels nombrosos i bons fotògrafs que tenim a la ciutat? El mateix respecte el centenar llarg de bandes musicals que es mouen per la ciutat. Per què no s'avança en la idea de la gran festa de la ciutat que va de Sant Jordi a l'Onze de setembre i s'edita una guia comuna de totes les festes populars que desemboquen en la gran Festa Major de Les Santes? Per què no es promouen activitats que agrupin diferents col·lectius de la ciutat i afavoreixen l'entrada en contacte de realitats diferents? No per diluir-se en un magma insípid sinó per fer una suma més singular, més potent.

Ens falten, doncs, com sempre, decisions arriscades. Crear un relat comú de tots i per a tots els mataronins. També els mitjans de comunicació hi tenen un paper clau, aquí: els que testimonien l'actualitat política, social, cultura, esportiva... són els que creen discurs de ciutat, també. Tenim un relat del passat que és el tèxtil, la feina callada, el rum-rum de les màquines de confecció a qualsevol hora del dia i qualsevol carrer de la ciutat. Un relat que es va plasmar en un caràcter, el "d'aixecar la persiana", que es veurà segur reflectit en el nou museu de la ciutat on el tèxtil tindrà un espai preponderant. Ara, però, en un panorama econòmic tan diversificat, el món del treball no pot ser l'eix del nou relat ciutadà. Potser la cultura, entesa com la posada en marxa d'una reflexió potent sobre la pròpia ciutat, sobre els seus orígens, sobre el seu futur, ho podria ser. Hi podríem pensar, tots plegats, aquests dies de Setmana Santa.

Comentaris

Entrades populars