Dinar sol

He dinat sol, però he menjat molt bé. Ja hi som. Escric instintivament i em surt "A però B". Com si dinar sol, per definició, fos dolent, un error, una circumstància a evitar, a amagar. Si, he dinat sol i molt bé -ara millor!- en un restaurant popular del cèntric carrer Calella -els orígens em persegueixen, tot i que jo sigui d'una mica més a prop-.

Sol. Davant meu no hi havia ningú, durant tota l'estona que m'he quedat a l'establiment. Circumstància inhabitual, estranya, per a mi. Només una cadira, de fusta, vella, com correspon a l'establiment tan poc glamurós -però tan acollidor- on he dinat. L'únic punt d'atenció al meu davant era la fresquíssima esqueixada de bacallà que he près de primer i el gustós bistec amb patates fregides que he triat de segon. Tota la meva atenció -sabedor de què si intento llegir el diari mentre menjo em marejo- estava dedicada a fruir dels aliments que m'han plantat els amables cambrers de l'establiment (es nota que estan acostumats a servir una clientela fixa): La forquilla que surt de la meva boca, que apunta una part encara verge del suculent mos, l'encalça, se l'endú cap a la boca i sant tornem-hi. Mastegar bé, rumiar, pensar un post, pensar en mi. Tot en silenci. Quina pau.

Al restaurant hi havia altres persones dinant soles, la majoria. Era un restaurant-de-gent-que-dina-sola. El senyor que tenia a dues taules a l'esquerra, per exemple, m'ha impressionat. Estava sol i a més a més semblava trist, sense res a fer, tan apenat que fins s'adormia sobre el seu propi cos. Quina imatge. Sol, trist, desvalgut. Amb el consol de tenir alguna cosa per fer, en aquest cas: dinar. Tanta ciutat, tanta gent, i gent tan sola. Com s'entén? Contradiccions humanes. Ja ho diu Laia de Ahumada: "A la gran ciutat ja no és mor de pobresa, es mor de solitud".

Fa vergonya, dinar sol. Però si ho fas en un indret com aquest, on no et coneix ningú, gairebé esdevé un plaer, una petita estona de consol, de repòs. De trobada però amb un mateix. Una altra cosa és fer-ho a la meva ciutat. Però aquí sóc un anònim més. Dinar sol: una experiència.

Comentaris

Entrades populars