Cordó umbilical

Fins ara ho ha estat moltes vegades i a partir d'ara ho serà més, amb tota seguretat. Entenguem-nos. El tren, encara que vagi malament a vegades, té unes prestacions fantàstiques, sobretot la fantàstica vista; mai me'n cansaria de mirar el mar com s'esten a la dreta del comboi. Però el tren, fins que no s'aturi al Nou Parc Central (sí? el 2016? ja és segur?), queda molt lluny de casa. I en canvi el bus està a 120 segons de la porta. Gairebé sembla que hi hagi una escala mecànica que em porti, com una llançadora, entre el primer esglaó i la rampa d'entrada a l'autobus, al carrer Isern. De manera que l'arribada fins a Barcelona és gairebé la prologanció de la dormida nocturna. El dia comença ja quan el bus s'apropa a la Ronda Universitat per escupir-nos a la gran ciutat. Anant amb tren aquest efecte no s'aconsegueix, el trajecte és molt més pesat. Ara bé, el que garantitza tan el tren com l'autobus, si no és estiu i els vagons estan a vessar de gent, és disposar de l'estona necessària diàriament per llegir La Vanguardia, que tinc datada en 45 minuts. I amb això si que guanyaré: fins ara aquests 45 minuts els acabava consumint de matinada, quan el diari estava, a efectes informatius, gairebé caducat. Doncs bé, el C1 -o el C2- serà a partir d'ara, de forma més evident el cordó umbilical entre el món i el meu món, la mare Mataró.

Comentaris

Entrades populars