Relat inacabat

Amb l’anunci que pateix el mal d’Alzheimer, el que ell en diu l’Eisenhower, Pasqual Maragall ha tornat a situar-se enmig de l’atenció mediàtica que havia abandonat breument després del final de la seva convulsa presidència al capdavant de la Generalitat, el 2006. Segurament ja no en sortirà, d’aquest focus, fins el dia que la malaltia li impedeixi fer la vida normal que tothom desitja. Abans que això passi es multipliquen els homenatges, les celebracions i també els llibres sobre la seva persona.

Justament abans que el mal avanci més del compte, Maragall –just un any després que ho fes el seu gran rival Jordi Pujol- ha volgut deixar per escrit allò que considera just i necessari en forma de memòries. És la Oda inacabada, tal com l’ha titulat ell jugant amb la tradició poètica de la família.

Seria erroni dir que el llibre és sobrer, que no aporta res de nou. La seva lectura és interessant i necessària per a tots els apassionats del personatge i els que els interessa la política en general. Maragall aprofundeix en algunes coses, com per exemple en conceptes com el de les ciutats, en si seran l’ocàs o la salvació del món (no cal dir que Maragall –el triple ex que deia l’altre dia Pau Riba en el seu Jises de Netzerit: l’exalcalde, l’expresident i l’exsocialista- aposta per la darrera opció). Reivindica també, repassant els preparatius de la cita olímpica, una visió d’esquerres liberal on els governants busquen la complicitat d’empresaris, artistes i sectors emergents per tirar endavant el país. També permet aprofundir en la dimensió humana del personatge: explica trobades i dormides amb veïns de la gran capital, anècdotes viscudes amb companys de viatge de la seva carrera política i no estalvia detalls en explicar com és la vida d’un malalt d’Alzheimer: en parla com si fos en tercera persona, sense embuts.

La Oda inacabada, sobretot, li serveix a Maragall sobretot per explicar-se, no per a explicar, com ja ha assenyalat algú. De passada i com aquell qui no vol la cosa, va rebatent una a una les crítiques que se li han efectuat: pel que fa a la seva suposada manca d’organització es vanta d’haver creat una estructura de comandament a l’Ajuntament de Barcelona de caràcter molt complex i que contradiria aquesta teoria.

Però el llibre, a banda que conté errades tipogràfiques i lingüístiques a dojo, no té el caràcter concloent que un esperaria d’un volum que està presentat com unes memòries. Són més aviat reflexions que van apareixent a mesura que avança la narració: no hi ha caràcter final, definitiu, que assenyali com ell mateix voldria ser recordat. No s’aprofundeix. Passava el mateix amb el primer volum I de memòries de Jordi Pujol (quina cosa, al final de tot coincidiran almenys en una cosa!): aturades, reculades, disgressions i tornades al curs que fan imaginar el propi autor parlant en veu alta. No hi ha novetats, no hi ha revel·lacions ni cap “ajustes de cuentas”. En el cas de Maragall s’apunten frases de converses amb Zapatero, amb el seu successor Montilla però per exemple no es parla de Miquel Iceta, que seria el diable en persona, segons l’entorn maragallista.

A donar cova a la visió d’aquest entorn, per tant parcial i esbiaxada, es dedica un altre volum, Pasqual Maragall. El hombre y la política, de recent aparició: un llibre absolutament hagiogràfic escrit per Esther Tusquets i Mercedes Vilanova i que ha acabat amb els protagonistes –incomprensiblement- enfrontats amb les autores. Tot el volum respira un aire de revenja d’aquest entorn de Maragall cap a tots aquells que no han comprès ni volgut comprendre’l al llarg de la seva vida. Les autores renuncien des de la primera pàgina a aportar la seva pròpia visió del personatge i cedeixen el control del relat als diferents protagonistes d’una forma simple i infantil. Per si fos poc, la narració està presentada d’una forma francament estranya: amb interrupcions del relat cada deu línies de destacats amb fons gris que contenen declaracions dels protagonistes.

Francament, una llàstima: quan més llibres s’editen sobre Pasqual Maragall més llueix La gota malaia de Lluís Uria i Luis Mauri, editat el 1998. Res del que s’ha publicat després mereix la mateixa consideració que aquell excel·lent volum. L’únic problema que té és que la narració s’acaba el dia que Maragall va pujar a la Torre de Collserola i va pronunciar la mítica frase: “Estic disposat, disponible, a encapçalar una alternativa de canvi a Catalunya”. Tot el que ve després encara no ha estat explicat amb deteniment per ningú. El relat de Pasqual Margall, està doncs, efectivament, inacabat.

Links relacionats











· Vídeo de l'entrevista a Pasqual Maragall de la revista Valors. Llegeix-ne un tros aquí.


Comentaris

Entrades populars