La France 'étonnée’ (en sentit invers)

Fa encara no sis mesos vaig escriure un post en aquest bloc titulat 'La France étonée' (França, sorpresa) després d'haver passat uns dies a Marsella. Em referia al sotrac col·lectiu que havia suposat pels habitants de l'Hexàgon l'arribada a la presidència de l'estat de Nicolas Sarkozy, líder del cendredreta francès, després dels dos septenats de Jacques Chirac. Ho vaig escriure a mitjans d'agost, quan Sarkozy, "el petit Nicolas", mantenia uns índexs de popularitat altíssims i quan encara era marit de la seva segona esposa, Cecilia.

Avui, després d'haver passat el cap de setmana a Montpeller, segueixo dient que 'La France est étonée', però ara ho dic en un altre sentit. Està sorpresa de com de ràpid pot pujar als altars i baixar als inferns un polític com està passant en el cas de Sarkozy. De com la vida privada, les qüestions personals -el seu divorci exprés, el seu enamorament i boda amb Carla Bruni-, poden arribar a ser "el tema" sobre el qual bascula la política nacional.

Per si fos poc, arribo a casa i al Telenotícies expliquen com Sarkozy -un home visceral i impetuós- ha insultat un ciutadà que ha preferit no donar-li la mà al Saló d'Agricultura que es feia a París aquest cap de setmana. "Pobre imbècil", li ha clavat. El dimarts se'n retractarà, admetent que un president no ha de fer i dir segons quines coses.

Sarkozy, el nou Napoleó que havia de posar ordre en un dels estats més importants del món, que havia de restablir un cert ordre moral a la política francesa s'ha acabat convertint en un pallasso, un bufó de la seva pròpia cort, que per cert perd adeptes de forma ininterrompuda. L'impuls brutal de les primeres setmanes del mandat ha quedat neutralitzat per la capacitat de generar informacions en el camp de la premsa rosa (que els diaris han col.locat a la secció d'internacional, tot i que això són figues d'un altre paner). I mentrestant l'economia francesa que Sarkozy havia de ressuscitar no arrenca i el preu dels aliments bàsics puja d'una forma espectacular.

Quina responsabilitat tenim però els ciutadans i els votants davant fenòmens com aquest? Doncs també hem d'assumir el mea culpa, perquè en el fons Sarkozy és un producte nostre, o si voleu la resposta a una demanda de la ciutadania. Els catalans, els espanyols, els francesos, volem polítics amb èpica, amb grapa, amb energia, amb entusiasme. Quan en localitzem un de nou que compleixi aquests requisits l'elevem als altars (ara Obama, als Estats Units). I quan veiem que no són el que esperàvem... Els devorem. Els devorem com ho fem amb tot, amb la resta de productes que consumim en la nostra vida diària. Quan ens cansem d'un producte, com els nens petits amb les joguines, en busquem un altre. I així anem fent. Els ciutadans, doncs, hem inventat també els polítics kleenex.

Comentaris

Anònim ha dit…
Joan.
No ho veig exactament així, els ciutadans som responsables d'unes coses i els polítics d'unes altres. Les campanyes electorals estan fetes per especialistes amb l'objectiu de convèncer al preu que sigui. Hi veig, en general, molta manca d'escrúpols. I per altra banda poca reflexió i debat per part dels ciutadans.
Que un lider avui estigui molt ben considerat i l'endemà se'l maleixi, de qui depèn? Jo crec que cada u és responsable del que fa. Diuen que per les seves obres els coneixereu, no?
Unknown ha dit…
Estic completament d'acord, tot i que hi afegiria certs matissos... els polítics s'han convertit en quelcom de consum, com dius tu en "kleenex", però no som els votants utilitzats també com a tals? Ara ens omplen de promeses, moltes absurdes que no toquen la realitat i després ens deixen altre cop abandonats fins d'ací a quatre anys... sols per poder ocupar una carideta i omplir la butxaca de torn... i com reacciona la ciutadania? Demanant, exigint polítics integres, que si pacten amb aquell ja no se'ls pot tornar a mirar a la cara, si no fan allò són impostors... i això sí, posant al dit a la llaga a la que veuen que les vides privades dels polítics no són nítides i diàfanes! Però en quina mena d'hipocresia vivim? Des de quan a un polític se l'ha de valorar per la seva vida privada? Home, si fos un maltractador de menors... això sí que no té perdó, però si es casa mil cops, com si se'n divorcia tants altres, això és cosa seva! El que s'ha d'exigir a un polític és que faci la seva feina, no MENTIR! que ja sembla el xarop de torn, sinó FER! fer bé o malament, però fer! No els volem per a promeses que plantaran quatre cents mil arbres! No, sinó quelcom tangible, REAL! uff... millor que talli, perquè tinc massa cosa al pap, en tot cas, m'alegro d'haver trobat el teu bloc, m'agrada perquè parles clar... suposo que es pot denotar pels meus comentaris que trobo a faltar les paraules clares i autèntiques... no anar dient, fets i no paraules, i després no fotre brot... ¬¬ i després es queixen de la desafecció dels ciutadans cap a la política... em sembla que aquest diumenge hi haurà un bon nombre d'abstencions... res que no s'hagi augurat en aquests últims dies, però... a qui beneficia realment l'abstenció? Als ciutadans o als polítics de torn? Continuaré passant per ací! ;) i disculpa l'extensió... quan certs temes em toquen el vora-viu semblo no tenir aturador... :S
Anònim ha dit…
http://www.youtube.com/watch?v=lXiSHRcNhPY&feature=related
Mercè Solé ha dit…
Molt bona Pasqua!
Mercè

Entrades populars