Forts

Juguem a fer-nos els forts, a ensenyar la nostra millor cara. Esperem el moment exacte per dir la frase adequada i fer riure l'audiència del lloc on siguem. Juguem a ser els reis de la festa, aquella persona que als presents els quedi a la memòria quan se'n tornin cap a casa. De manera que ens pugi l'autoestima, que ens sentim ni que sigui per una estona els reis del mambo, "els putus amos". Juguem a ser heterodoxos i dir A aquí just per fer d'advocats del diable i cridar l'atenció de la gent quan si estiguéssim allà ja sabem que diríem B i santes Pasqües. Com si estiguéssim per sobre del Bé i el Mal, baixant del cel, en missió espe(a)cial. Com si fóssim els enviats de Déu sobre la terra, els àngels salvadors que hem de venir a redimir al món. Per molt que haguem recuperat terreny en els darrers 365 dies no podem pretendre canviar com som d'una revolada i si, cony, que hem anat a Vic deu vegades i hem fet unes quantes "freakades" per sentir-nos salvatges, rars i banals unes quantes nits de borratxera però ja se sap que una flor no fa estiu i és per això que sovint encara necessitem trucar a la mare perquè ens digui aquelles coses que ja sabem que ens dirà -"no passa res, fill"- quan no podem més i tenim por que el cor ens esclati i això sigui la darrera cosa que fem en aquest món. I és llavors quan desitjaríem poder tornar a començar i ja no voler cridar l'atenció a cap taula ni rebre ofertes temptadores que ens facin confiar que el sistema funciona i que nosaltres som els seus escollits. No. Voldríem poder tornar als quinze anys, no mirar tant Tierra y Libertad de Ken Loach i sortir més a empaitar mosses i a fer el subnormal de manera que tornéssim ben tard i ben beguts a casa i l'endemà els pares a l'hora de dinar ens fotessin una bona plantofada o restessin muts tot el dinar. Ni tant parlar de coses abstractes -política, ètica, religió...- ni tan bon rotllo progre entre pares i fills, que sinó acabem oblidant de dir 'pare' al pare i 'mare' a la mare i aquí comencen els disgustos, els desenganys i les desgràcies. Però al mateix temps que se'ns acut aquesta absurda idea de tornar a escriure la nostra vida fins al moment present ens n'adonem definitivament que només hi ha un camí possible: el nostre, amb els seus revolts i curves negres i amb les seves rectes lluents i il.lusionants. I que només hi ha una manera de fer-lo, aquest camí: no podem anar al Decathlon a comprar cap maleta nova; hem de fer-lo amb el feixuc equipatge que portem provinent de la nostra experiència. La resta són falòrnies, pensaments estúpids que genera el nostre cap sense sentit i que estan condemnats al fracàs més clamorós, mostres de l'infantilisme que ens acabarà matant a tots. Ergo: "Per això, malgrat la boira, cal caminar", que deia ja sabem qui. It's only up to us.