El dia més trist

(avui que és el post número 100, un de ben transcendent)

Avui podria ser el dia més trist de l’any, sens dubte. A ¾ de set del matí m’he hagut d’aixecar per treure la roba estesa; plovia. Quan era a la Peixateria, a les nou, en la reunió del documental sobre el gènere de punt amb l’Aina i la Maria només queien algunes gotes, però a mig matí el cel s’ha tornat a enfosquir i s’ha posat a ploure a bots i barrals. Semblava ben bé una d’aquelles tardes de pluja, de quan eres petit, tancat a l’escola, en què et quedes embadalit mirant com cau l’aigua i et preguntes pel curiós cicle del temps, de la vida.

Avui al matí era un dia tranquil, més tranquil del normal. I quan passa això m'estranyo i no puc evitar pensar perquè. Com si fos una cosa dolenta! I llavors he rumiat una mica i m’he dit: “Clar, cony, fa una setmana eres a Madrid i et passejaves entre Rubalcabas, López Garridos i Acebes i ara ets aquí, pensant-hi, passejan-te enmig dels teus volguts conciutadans i amb aquella sensació de… I bé, ja hi tornem a ser. I ara què?”. El dia, per tant, no promet massa. Per començar un maldecap per si surt bé l’acte que muntem amb Valors al vespre. I després unes quantes coses per solucionar: començar a escriure el tema de fa set dies, reunions, intentar estirar una declaració sobre la TDT als alcaldes de la comarca... Rutina, vaja. Amb més ganes d’aplatanar-se al sofà quan es faci tard que cap altra cosa.

Tot em portaria a pensar així, però el cert és que per sort no les veig així, les coses. Per sort diverses persones m’han anat ensenyant una cosa que pot semblar molt òbvia, molt elemental, molt "simplona", però que és definitiva, penso. Aquesta gent, a qui hauria de fer un monument, començant pels meus pares, m’han ensenyat i m’ensenyen a viure el dia a dia el millor possible; més com una quotidianitat que com una rutina. Només una norma: viure les coses passionalment, amb ganes, al màxim, donant tot el sentit possible a les coses. Xuclant tot el suc possible de la taronja. Ara que escric això, per exemple, escolto una magnífica cançó de Pastora, Planetes Marins, que tant em podria arrancar una llàgrima com un somriure. Aconsegueixo fer prevaldre la segona cosa. I el sol em pica l’ullet i surt a saludar-nos.

Tu manes. Si quan obres la porta de casa poses cara de mala llet o fas l’esforç –si, clar, ser optimista cansa- d’intentar dibuix un somriure als llavis. Si en comprar el diari li dius “Bon dia” a la dependenta o passes de tot. Si quan arribes a la feina procures fer una mica de vida abans de capbussar-te a l’ordinador. Una única decisió que tu prens cada matí. No t’ho diu ni ta mare, ni la teva nòvia ni el teu jefe. Només ho decideixes tu.

Comentaris

Entrades populars