Reinventar-se
Teníem apuntada la cita des de feia setmanes a la nostra agenda i ens havíem aixecat divendres pensant que el dia havia arribat: en Gerard Quintana presentava el seu nou disc, Les Claus de Sal, al Palau d'Esports de Montjuïc dins el cicle BarnaSants. Vam viure, amb ma germana Maria i la Núria Radó, aquells instants màgics d'emoció abans del concert: agafar el bus a l'hora convinguda, repassar cançons, frases i idees del protagonista de la nit, arribar a l'indret on es feia el concert i veure alguns dels artistes que hi havien de participar -Francesc Beltran, per exemple, el guitarrista- i finalment entrar i prendre possessio del nostre lloc.
I ja està, ja érem allà i va sortir en Quintana a l'escenari -amb bambes, abans anava descalç per una d'aquelles coses seves-. El concert va començar amb la versió de Com un arbre nu que tan agrada a en Francesc -oi?- només amb veu i guitarra. Vaig pensar allò de sempre: sembla fàcil, sortir a l'escenari i cantar una cançó quan la tens ben apresa... però si surts només amb la teva veu i una guitarra la cosa ja es complica més. En mica en mica les cançons, molt semblants a com sonaven al disc però realment executades amb molta delicadesa i gràcia, van anar succeint-se i al cap d'una hora i cinc minuts ja van fer la primera parada i el primer amago de final. Llavors va recuperar algunes peces del primer disc en solitari -més fàcil que el segon i més convencional tot i allunyar-se ja molt de Sopa- i d'aquestes em va emocionar una versió amb un quartet de corda de Giròvags, on parla dels dervitxos giròvags, una secta sufí que busca arribar a Déu fent voltes sobre sí mateixos (vaig saber del tema arran de la cançó, òbviament, i a Turquia ho vaig poder conèixer en directe). Al final, un Boig de la ciutat absolutament irreconeixible, quasi sense melodia, va tancar el concert. Enmig del concert, cal dir-ho, autors dels poemes musicats al disc -Guardans i Casassas- i músics també versionats -Sisa- van pujar a l'escenari per llegir els seus textos abans que la banda els interpretés.
No va ser apoteòsic, perquè enganyar-nos. No vam vibrar massa. L'espai -hi havia unes grades- resultava molt poc íntim, i l'actuació si alguna cosa pretenia era ser íntima i intimista. El públic estava fred i el repertori, com el disc, era difícil. Tothom aplaudia cordialment en acabar cada cançó, però tan sols hi van haver dos o tres moments de conexió.
Però el que si que em va entusiasmar és veure com en Gerard ha estat capaç de deixar definitivament enrera Sopa de Cabra i de fer néixer una nova proposta artística basada en la sinceritat, en el detall, en l'experimentació i la tendresa. Veure com ha estat capaç de reinventar-se de dalt a baix; sense negar res del passat però projectant-se amb profunditat de cara al futur. Felicitats.
I ja està, ja érem allà i va sortir en Quintana a l'escenari -amb bambes, abans anava descalç per una d'aquelles coses seves-. El concert va començar amb la versió de Com un arbre nu que tan agrada a en Francesc -oi?- només amb veu i guitarra. Vaig pensar allò de sempre: sembla fàcil, sortir a l'escenari i cantar una cançó quan la tens ben apresa... però si surts només amb la teva veu i una guitarra la cosa ja es complica més. En mica en mica les cançons, molt semblants a com sonaven al disc però realment executades amb molta delicadesa i gràcia, van anar succeint-se i al cap d'una hora i cinc minuts ja van fer la primera parada i el primer amago de final. Llavors va recuperar algunes peces del primer disc en solitari -més fàcil que el segon i més convencional tot i allunyar-se ja molt de Sopa- i d'aquestes em va emocionar una versió amb un quartet de corda de Giròvags, on parla dels dervitxos giròvags, una secta sufí que busca arribar a Déu fent voltes sobre sí mateixos (vaig saber del tema arran de la cançó, òbviament, i a Turquia ho vaig poder conèixer en directe). Al final, un Boig de la ciutat absolutament irreconeixible, quasi sense melodia, va tancar el concert. Enmig del concert, cal dir-ho, autors dels poemes musicats al disc -Guardans i Casassas- i músics també versionats -Sisa- van pujar a l'escenari per llegir els seus textos abans que la banda els interpretés.
No va ser apoteòsic, perquè enganyar-nos. No vam vibrar massa. L'espai -hi havia unes grades- resultava molt poc íntim, i l'actuació si alguna cosa pretenia era ser íntima i intimista. El públic estava fred i el repertori, com el disc, era difícil. Tothom aplaudia cordialment en acabar cada cançó, però tan sols hi van haver dos o tres moments de conexió.
Però el que si que em va entusiasmar és veure com en Gerard ha estat capaç de deixar definitivament enrera Sopa de Cabra i de fer néixer una nova proposta artística basada en la sinceritat, en el detall, en l'experimentació i la tendresa. Veure com ha estat capaç de reinventar-se de dalt a baix; sense negar res del passat però projectant-se amb profunditat de cara al futur. Felicitats.
Comentaris