dimecres, de juliol 20, 2016

La cancel·lació de la Festa al Cel desferma la crisi al món convergent local*

joanmoraQUIMFERNANDEZ

La notícia de què el govern municipal de Mataró havia decidit suspendre la tercera edició de la Festa al Cel just dos mesos abans de la seva celebració ha estat una bomba política a la ciutat. Ha tingut ja efectes i en tindrà en el futur immeditat. Per començar, es tracta de la primera gran decisió política que ha pres l'alcalde Bote. El primer cop en què, obviant la inèrcia típica de les administracions municipals, ha donat un cop de puny sobre la taula i ha decidit no dur a terme una acció que estava inclosa ja en el pressupost municipal de 2016. Tot i que a la roda de premsa d'anunci de la decisió, el jove alcalde socialista insistís en què els motius per cancel·lar el xou eren "estrictament econòmics", és obvi -com tot, en política- que la decisió és estrictament política: es fa o no es fa. I no es fa perquè Bote decideix que no es farà i punt. Tota la resta són elements que serveixen per argumentar el no inicial, que és un "no" polític, taxatiu, fins i tot amb una certa dosi d'impetuositat, com demostra el fet que a data de 7 de juliol el primer edil de Mataró encara demanés a l'exèrcit la presència d'un de les seves patrulles més vistoses. (De fet, Bote, en aquests moments, se n'està adonant que tan important és prendre la decisió com gestionar-la posteriorment. Així, en alguns moments sembla estar actuant més de parallamps de les crítiques d'un gruix de mataronins poc amants potser de la Festa però que creuen que Mataró "ha d'estar en el mapa" que no pas com un governant socialdemòcrata capaç de prioritzar allò necessari i obviar el que és superflu; haurà de veure com ho pot corregir. Amb el què sí ha encertat l'alcalde és amb el moment d'anunciar la decisió, just abans de la Festa Major de Les Santes, cosa que ha fet que la notícia ràpidament quedés digerida davant l'omnipresència de la religió local que ha acabat substituint l'original de Juliana i Semproniana). Una decisió que veurem si electoralment li passa factura, tot i que ell suggereix allà on va que no serà així. Això no impedeix que Bote, poc avesat encara a les crítiques, es dolgui a Facebook -xarxa social que usa com a mecanisme d'escapament, com si fos un confessionari que ningú pot sentir- dels "punyals" que ha rebut els darrers dies. No consti que estigui molest amb l'exprimer secretari del PSC local, Ramon Bassas, precisament l'únic que de forma pública i des del seu àmbit polític s'ha oposat a la decisió (l'exprimer tinent d'alcalde de Baron és un polític entossudit a fer el que creu que s'ha de fer malgrat el que digui la vox populi). Ho diu pels seus socis de govern i la gent d'aquest entorn?

La decisió de cancel·lar la Festa al Cel ha evidenciat una altra realitat ben palmària: no hi ha una línia de promoció econòmica de la ciutat compartida pels dos socis. Ja no de ciutat, sinó simplement dels dos socis. Era una bona política de promoció de la ciutat, la Festa al Cel? Servia per vendre Mataró, per estirar visitants, per generar una imatge de la ciutat cap enfora? No se sap, no hi ha un diagnòstic compartit entre els dos socis. Comença a ser evident que la juxtaposició de les propostes del PSC en el camp social i les de l'antiga CiU en clau econòmica no són suficients com per haver traçat una proposta global de ciutat amb cara i ulls; hi ha un pacte de govern vigent però no s'ha consolidat cap projecte de govern de la ciutat, malgrat que aquestes dues formacions fins ara havien ocupat la centralitat político-electoral de Mataró (i que no competeixen de cap de les maneres en el mateix electorat). I més encara, el dia a dia porta a què l'estira-i-arronsa entre els dos socis sigui cada cop més evident, lluny dels somriures de les fotografies oficials. "Regnes de taifes, secretets, absència de cap diàleg franc", en diuen persones molt ben informades de com es treballa dins La Riera 48. Desconfiança total.

Però sobretot la decisió de cancel·lar la Festa al Cel és important perquè marca un punt d'inflexió en el sí de l'espai polític de Convergència i Unió a la ciutat, en les relacions entre les persones que en formen part. Per què? Doncs perquè la Festa al Cel va ser una aposta molt personal de l'exalcalde Joan Mora, el regidor de Promoció Econòmica Miquel Rey, el gerent de l'Ajuntament Francesc Esteve i el cap de comunicació Josep Maria Torrent. Aquestes quatre persones són les que van posar la banya per tal que es pogués dur a terme i van prendre la decisió política d'anar a totes, passés el que passés. La van defensar a mort, quan ningú hi creia, cosa que és una acció explícitament política: fer el que creus que s'ha de fer. Ara, amb la cancel·lació de la tercera edició de la Festa al Cel, aquesta aposta de l'equip de Mora, la cirereta del pastís -encara que sobrevinguda- del seu projecte de "canvi" per a la ciutat com a metàfora d'un cert desacomplexament, d'una voluntat de "ser al mapa dels grans esdeveniments", queda truncada. I està clar que, tot i que són els rivals socialistes els qui ostenten l'alcaldia de Mataró, la decisió de "matar" la Festa al Cel és igualment atribuïble als regidors del grup municipal de Convergència i Unió (formalment el grup encara es diu així).

Així, el perfil baix mostrat a la roda de premsa d'anunci de cancel·lació del festival pel cap de files de CiU a l'Ajuntament, Joaquim Fernàndez, i la regidora de Promoció Econòmica, Dolors Guillén -que pràcticament no va prendre la paraula-, ha estat la gota que ha fet vessar el got (Fernàndez va afirmar a la compareixença que si fos per CiU, l'edició d'enguany s'hauria dut a terme, però semblava que més perquè constés a l'hemeroteca que per ganes de marcar perfil propi). I si fins ara el grup de persones que segueix nucleant Joan Mora havia mantingut un silenci expectant davant l'actuació política del seu successor Joaquim Fernàndez, l'episodi de la cancel·lació de la Festa al Cel ha obert la caixa dels trons i ha fet explotar a l'exalcalde de la ciutat.

Així, l'endemà de l'anunci, l'alcalde Mora va desenfundar definitivament l'arma de guerra que portava guardada des del dia que va plegar al seu cinturó i va evidenciar de forma ben clara a la xarxa social Twitter -no va voler fer declaracions als mitjans locals- la manca total de sintonia que manté amb el seu successor a La Riera 48 -que en algun altre moment de forma tímida ja havia deixat anar, a propòsit de la política impositiva del govern municipal-. Un successor amb qui havien arribat a fer un tàndem molt ben conjuntat, especialment en els quatre anys de Mora a l'oposició, però que les circumstàncies, també de tipus personal, van anar desmuntant. (A la campanya del 2015, de fet, la presència del llavors alcalde als actes electorals va ser mínima, davant l'estranyesa dels analistes polítics, que no entenien com podia ser que, ostentant l'alcaldia, Mora no jugués un rol absolutament central. Era el primer símptome).

"Em queixo que com a empresari,no he vist cap dossier de patrocini, no se m'ha convocat a res. @ajmataro ha convocat?", va escriure criticant per tant la gestió de la responsable de Promoció Econòmica, la successora de Miquel Rey. "Encara s'ès a temps a rectificar. Algú ha vist el dossier de Patrocini? . Com a empresari de em sento menystingut", afegia. I finalment: "M'atreveixo a demanar a les autoritats locals de Mataró i del Maresme que salvin la Crec sincerament q ens promociona molt i bé".

Òbviament, les piulades de Mora han fet encendre tots els rumors possibles sobre una eventual tornada de l'exalcalde a la política local, que va abandonar prematurament després del seu mandat com a alcalde. Vol tornar, Mora, tot i que en el seu perfil de Twitter ni citi la seva experiència com a alcalde? Els seus propers diuen que no, simplement que ha explotat per la "incompetència" demostrada per aquells que l'han succeït a La Riera 48 i formaven part del mateix partit que ell. Però realment, en els darrers mesos, han passat coses en el marc de l'espai polític que fins ara havia estat representat per Convergència i Unió. Coses que no tenen perquè voler dir que Mora tornarà, però sí que vol seguir tenint un paper en l'àmbit polític local. El mes de març passat, Mora i el seu íntim amic Jordi Surinyach -amb qui se les ha tingut tantes vegades com s'ha reconciliat- van posar en marxa l'anomenat Club Demòcrata de Mataró -amb gran clarividència política, pel que s'ha vist després, respecte el nom-, un espai de debat, de reflexió, de generació d'idees on participa gent no només de CDC sinó d'un àmbit sobiranista més ampli i de generacions més joves, en la línia del tàndem que probablement liderarà el nou Partit Demòcrata català a partir d'aquest dissabte. Un espai de trobada on tothom hi és benvingut... amb una única excepció: aquells que estan en primera fila política. De manera que -quina casualitat- en queden exclosos precisament Joaquim Fernàndez i el grup de regidors actualment al govern de la ciutat per CDC. La voluntat de remoure els fonaments de l'edifici convergent a Mataró va quedar ja clara en la primera trobada d'aquest col·lectiu, amb un sopar tertúlia al restaurant Caminetto amb Francesc Esteve, número dos de Governació i exgerent de l'Ajuntament amb Mora, el qual va oficiar de mestre de cerimònies (posteriorment s'han celebrat dues trobades més, de petit format).

La cosa, però, previsiblement anirà més: aquesta nova generació que participa del Club Demòcrata local s'estaria plantejant plantar cara a l'actual president local de CDC, Xavier Penela -marit de Dolors Guillén i principal valedor de Joaquim Fernàndez- en la nova agrupació local del Partit Demòcrata. Passar de l'estadi prepolític, de debat, d'idees, de reflexió, a fer el salt per tal de prendre el control del partit, si pot ser evitant l'enfrontament amb Penela i Fernàndez. "Hi ha un grup de persones que s'ho està plantejant, sí. És gent que podríem considerar de centre reformista, il·lusionada per com està naixent el Partit Demòcrata.. i des del Club Demòcrata ajudarem a donar-los força, és clar que sí", afirma una persona que participa directament del grup promotor.

La situació, doncs, podria tenir relleu però no tant amb el lideratge de Mora sinó amb el seu apadrinament, que és una altra cosa. A finals d'agost el Club Demòcrata prendrà definitivament la decisió de jugar en clau ja estrictament política i de cara al setembre prepara un programa d'activitats que serviran per evidenciar aquesta voluntat de renovar l'espai de CDC a casa nostra.

De moment, aquells qui ostenten la propietat de la franquícia local de la vella CDC ja firmen les seves convocatòries -com el president local Xavi Penela amb la d'aquest dimecres d'assemblea local- com a màxims responsables del Partit Demòcrata a nivell local, tot i que jurídicament en cap cas s'han constitut les noves agrupacions locals. També Joaquim Fernàndez es descriu al seu Twitter "President Grup Municipal  ", malgrat que el grup municipal continua anomenant-se Convergència i Unió, que és com es va presentar a les eleccions.

Una altra evidència del conflicte entre el sector oficialista de CDC i el procliu a Joan Mora és el desmarcament efectuat recentment per Ramon Reixach, una de les apostes personals de l'exalcalde a la llista de 2011 i regidor d'Hisenda en l'anterior mandat, que va aparèixer fa just una setmana en una roda de premsa del grup municipal de la CUP criticant la "desídia" de la regidoria de Cultura liderada per Joaquim Fernàndez  amb la qüestió Viladomat. Reixach manté, des que va ser desplaçat dels primers llocs de la llista de CiU, una relació políticament nul·la amb Joaquim Fernàndez.

Òbviament, els màxims responsables locals del Partit Socialista són perfectament conscients de tot aquest malestar intern i, en realitat, una de les claus per entendre perquè l'alcalde Bote s'ha "atrevit" a acabar amb el principal llegat del mandat de Mora és precisament aquest: Bote sabia que el seu rival polític en el sí del govern no oposaria resistència, perquè és conscient que CDC a Mataró ara mateix és una estructura molt feble, amb poca participació. Sabia també que el sector crític representat per Mora, començava a moure's. El PSC va decicir aposta fort i carregar-se el símbol del govern Mora aprofitant-se del procés de refundació que viu el món de CDC arreu de Catalunya i també a Mataró (i sabent que això li donaria aire entre els sectors esquerranosos de la ciutat, sens dubte). Encara més: cancel·lant la Festa al Cel Bote sabia que donaria aire al sector crític de CDC Mataró, amb -ara sí- un trumfo de gran calibre per començar a demanar a Joaquim Fernàndez i a Xavier Penela que donin pas a una nova generació. Una coalició d'interessos, vaja. Ja se sap -Junts pel Sí, al Parlament n'és un bon exemple- que compartir govern no té perquè voler dir governar en coalició, sinó que sovint del que es tracta és de fer-se fort en les teves àrees i aprofitar les debilitats de l'adversari quan aquestes es manifestin.

* Article publicat a LaRiera48, el bloc d'anàlisi polític local que fem amb Ramon Radó i Toni Rodon.

dimarts, de juny 21, 2016

Petites decisions que afecten grans cobertures*

Un jove refugiat porta en braços al seu germà a prop d’Eidomeni (Grècia) | Foto: ACNUR / Andrew McConnell
Un jove refugiat porta en braços al seu germà a prop d’Eidomeni (Grècia) | Foto: ACNUR / Andrew McConnell

Per desconeixement o per mala fe, les narratives al voltant de la problemàtica dels refugiats acaben caient sempre en els tòpics de l’espectacularització i la victimització. Però lluny de caure en el desànim i en una cobertura tòpica d’aquest tipus d’esdeveniments, les petites decisions quotidianes que els periodistes han de prendre sobre el terreny i de forma constant poden permetre oferir un periodisme de qualitat i, alhora, compromès. Aquesta va ser una de les idees principals del debat celebrat aquest dilluns dia 20 a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) entre els periodistes Cristina Mas (Ara), Jean-Paul Marthoz (Ethical Journalism Network) i el grec Yiannis Papadopoulos (Kathimerini). Un acte que coincidia amb el Dia Internacional dels Refugiats i que era, de fet, la tercera sessió del cicle ‘La Mediterrània dels refugiats’, amb la voluntat d’analitzar com afecta la cobertura de la crisi de refugiats a aquests però també a l’opinió pública europea i a les polítiques que s’acaben adoptant.

El dubte del càmera
Qui havia introduït la reflexió sobre les “petites decisions quotidianes dels periodistes” era Jean-Paul Marthoz, responsable del Committee to Protect Journalists (CPJ) a Brussel·les, membre del Consell Assessor de l’Ethical Journalism Network i autor del llibre Couvrir les migrations (2011). “Com ho fem per prendre millor aquelles decisions ràpides que hem de prendre constantment a la nostra feina? Això és el que s’ha de treballar. No canviarem les portades dels diaris, però la nostra feina de periodista humil i diari pot tenir una gran importància”, va dir sobre la rellevància de les rutines periodístiques.

En aquest sentit, el periodista grec Yannis Papadopoulos va relatar una situació viscuda el setembre del 2015 on es va haver d’esmerar a pensar en pocs segons què fer davant una manera de narrar la crisi dels refugiats. L’escena va tenir lloc a la plaça central d’Edirne, una població grega tocant a Turquia, on entre tres mil i quatre mil sirians reclamava l’obertura de les tanques per anar cap al cor d’Europa i esperava la compareixença dels mitjans de comunicació occidentals. “Quan ens van veure arribar, vaig veure com deien a un grup de nens de 4 a 7 anys que ploressin; intentaven usar els nens per transmetre el missatge”, recordava aquest càmera.

Papadopoulos va explicar que li va ser molt difícil de processar tot allò: “No sabia si havia d’encendre la càmera o no, tot i que el missatge era correcte. Però finalment vaig optar per no connectar-la; no volia fer-ho així”. Enlloc d’això, va decidir quedar-se més estona de la prevista i posar-se a parlar amb altres persones. “I la història va sortir. El seu missatge es va transmetre i tothom va ser informat del que passava”, va assegurar el periodista grec, tot recordant que “a vegades has de prendre decisions i tenir uns certs criteris ètics per afrontar situacions com aquestes”.
Per la seva part, Cristina Mas, va reforçar la línia d’intervenció del periodista grec en prendre la paraula: “Hem d’intentar ser honestos amb la nostra feina”. També, en referència al que acabava de dir el seu col·lega grec, va assegurar que un gran problema és molt sovint l’absència de temps per produir els continguts. I va fer una proposta de síntesi sobre com treballar la cobertura de la crisi dels refugiats: “No victimizar, no criminalitzar i donar la paraula a la gent”.

Invisibilitat de les dones
Per la seva part, el professor de Comunicació Audiovisual a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Raúl Martínez Corcuera, va criticar especialment la invisibilització que pateixen les dones refugiades en la cobertura dels mitjans. “Fixeu-vos que no hi ha dones, entre les refugiades. Només són dones quan són mares; no són refugiades, no són persones”, va advertir. Precisament, la darrera sessió del cicle (el proper 11 de juliol) abordarà els problemes i riscos que afronten les refugiades.

D’altra banda, també es va mostrar molt dur amb el seguidisme que han jugat els grans mitjans espanyols respecte les polítiques del govern espanyol: “Si jo fos del govern espanyol, estaria contentíssim de la feina que estan fent aquests mitjans. Són uns grans portadors del missatge institucional, han jugat un paper acrític”. Per la seva part, Lurdes Vidal, responsable de l’àrea de Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed, després de confirmar la tesi de Martínez Corcuera sobre les dones, va lamentar la dificultat de trobar un terme mig en la cobertura dels conflictes internacionals: “O tenim forats negres com Eritrea o sobreatenció mediàtica amb el tema de Grècia”. A més a més, va recordar que “una major cobertura no implica un major coneixement de la opinió pública”.

* Publicat a report.cat, setmanari digital del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

dimarts, de juny 14, 2016

Els 'Camins' de Carles Puigdemont



Carles Puigdemont va aparentar que es feia el sorprès durant uns segons, com marcava el guió. Tot i que, quan es dóna una situació d’aquestes, tothom intueix que el gag ja està preparat, el president de la Generalitat va fer veure que li feia "cosa" calçar-se una guitarra elèctrica a l’esquena i posar-se a tocar amb els que fa moltes llunes eren companys de la moguda musical gironina, els Sopa de Cabra -ell que tocava amb el grup Zènit-. Però de seguida va donar el seu braç a tòrcer, sense fer-se pregar gaire més: es va treure l'americana, va situar-se la guitarra en la posició que li era més còmode i va empunyar una pua que li van fer arribar perquè pogués subratllar bé els acords de la cançó.

I quina cançó de Sopa de Cabra podia tocar, Carles Puigdemont, que ja se sabés anteriorment i pogués interpretar a l'instant? Tots podríem haver imaginat que fos L'Empordà, segurament el clàssic d'entre els clàssics dels gironins, amb uns acords ben senzills que el president de la Generalitat deu haver tocat en desenes d'ocasions, com qualsevol persona que hagi estat músic aficionat. Però no: la cançó que va proposar-li el cantant del grup, Gerard Quintana -molt probablement amb el seu coneixement-, era Camins, un tema compost el 2001 per obrir el Plou i fa sol, el darrer disc de la banda (abans que tornessin l'any passat amb un nou volum, catorze anys més tard). Una cançó que anava com anell al dit a Carles Puigdemont per dir coses políticament parlant.

Com a preàmbul, en el moment de presentar la cançó, Quintana, que darrerament ha mostrat les seves simpaties amb la CUP, va posar més llenya al foc. I ho va fer d'una forma que es podia llegir precisament com un intent suavitzar i relativitzar el trencament que tot just 48 hores abans s'havia produït entre Junts pel Sí i la CUP: “Podríem demostrar aquí que no cal pensar exactament igual ni tenir tots la mateixa idea exacte, que hi ha prou matisos diferents, com per fer camins... junts". Puigdemont deia que sí amb el cap, tot i que justament són aquestes distàncies entre formacions independentistes les que havien provocat la ruptura entre els dos partits i l'anunci de la moció de confiança a la qual el president es sotmetrà el proper setembre. "Això sí que és una qüestió de confiança", va ironitzar sobre si mateix.

I va arribar l'hora de la veritat. Sorprenentment, el president de la Generalitat va demostrar que o bé segueix tocant la guitarra en alguna estona perduda o que tenia molt ben estudiada aquesta cançó en concret, perquè no va rebre cap indicació en el sentit musical per part dels membres de la banda i se'n va sortir sense majors dificultats. Va quedar clar que la lletra l'inspirava especialment, perquè en algun moment la taral·lejava, tot i que prou ocupat estava amb la guitarra.

M'atreviria a dir que, en aquell moment i indret -la celebració del programa quatre mil de Toni Clapés a Rac1- Camins va funcionar com una espècie de banda sonora de la moció de confiança i dels esdeveniments que acaben de tenir lloc a Catalunya: cada frase de la peça es pot llegir en clau política i vincular perfectament al moment present que viu el Procés independentista. Veiem-ho.

"Camins que ara s'esvaeixen" -està clar quins són els camins que s'esvaeixen, oi?-, "camins que hem de fer sols" -està clar sense qui s'ha de fer ara el camí, eh?-, "camins vora les estrelles, camins que ara no hi són" -un retrat del moment present a Catalunya; els camins han quedat barrats i ja no s'hi pot transitar. Al final de la cançó es repeteix pràcticament tot aquesta tornada excepte que al final, en comptes de "camins que ara no hi són", es canta "camins que ja són nous" -la RUI és el nou camí, potser?-. En un altre moment de la cançó es pot llegir: "No és senzill saber cap a on has de marxar / pren la direcció del teu cor. / Mai no és massa tard per tornar a començar / per sortir a buscar el teu tresor", una frase que ens podria remetre a l'evolució de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya. I a la del propi president, és clar, que un paper clau sembla que tindrà en aquesta travessia, molt més enllà de la suposada presidència interina que se'ns va vendre al principi. Malgrat que el viatge s'ha tornar terriblement complicat, el nou timoner és totalment conscient de les dificultats sobrevingudes a partir d'ara.  . 

Mònica Terribas, en l’entrevista que li feia dimecres passat a El Matí de Catalunya Ràdio, es va adonar de seguida que Puigdemont en porta alguna de cap i que en algun moment dels propers mesos proposarà el seu propi camí cap a l'assoliment de l'estat propi. De moment, caldrà llegir-se i rellegir-se la lletra escrita amb tota una altra intenció, quinze anys enrere, per Gerard Quintana: el futur de Catalunya -almenys el pla de futur del president de la Generalitat- està inscrit en aquesta cançó. 

dimarts, de juny 07, 2016

La gota de suor de Rivera

En els debats entre polítics, com el de Rivera i Iglesias de diumenge a Salvados, teòricament tots hauríem de fixar la nostra atenció en el que es diu i en com es diu, però no descobriré res de nou si afirmo que és més interessant -i revelador- no ja el que no es diu sinó tot de coses que passen en un plató televisiu i que tenen significat, que expliquen coses. (Sí, allò mític del debat entre Kennedy i Nixon de l'any 1960, en què el contrast del físic entre l'un i l'altre diuen que és el que va fer decantar la balança a favor del candidat d'origen catòlic).

El debat de diumenge a Salvados va pujar de to en el moment en què Iglesias li recriminava a Rivera actuar de forma demagoga per haver anat a Grècia a visitar els camps de refugiats i després votar en contra de què els immigrants sense papers tinguessin targeta sanitària, ara fa tres anys. Rivera li va tornar la pilota dient que una cosa no tenia res a veure amb l'altra, però el comentari el va molestar clarament i mostra de la tensió del moment n'és la gota de suor que li va començar a córrer avall des de la seva patilla esquerra, com va tuitejar aquest internauta, menys d'un minut després del final de l'intercanvi de retrets (la conversa sobre refugiats s'acaba a 44:55 i a 45:48 veiem com la gota ja li ha regalimat des de la patilla; hi ha doncs una causa-efecte ben clara). A Iglesias no consta que li regalimés cap gota, tot i que també és veritat que la seva cabellera impediria potser que li haguéssim vist. Però més enllà de si feia calor a la sala del Círculo de Bellas Artes o no, queda clar que Rivera va patir de valent en aquell moment i que es va sentir tocat. Durant la resta del debat, cap gota va tornar a caure per la seva galta i només al final vam descobrir per les camises suades a l'alçada de les aixelles dels dos rivals que efectivament feia calor a l'indret de la gravació.

Rivera, que està molt ben assessorat i és un polític habilíssim en aquestes qüestions, va advertir de seguida que la qüestió seria utilitzada en contra seva i a 1/4 d'una de la nit, quan la xarxa treia fum de reaccions del #partidodevuelta, va tuitejar: "Gracias a @jordievole por la oportunidad y a los que habéis seguido #PartidoDeVuelta. La próxima vez que no apaguen el aire acondicionado 😅." Òbviament, provava de desfer qualsevol interpretació en el sentit de què s'havia sentit acorralat i traslladava la seva reacció fisiològica a la calor que feia en el plató, de forma genèrica.

I volent-lo ajudar, avui el candidat de Ciutadans Juan Carlos Girauta ha seguit posant el dit a la pròpia nafra en una entrevista al diari Ara subratllant la tesi de què el motiu de què li baixés la gota de suor al front era l'absència d'aire condicionat. I més encara, insinuava que Jordi Évole era el culpable de la situació, com si sapigués que Rivera es posaria nerviós per la pregunta d'Iglesias i que li acabaria baixant la gota de suor. "Sorprenentment el senyor Évole va apagar l'aire condicionat", diu a l'entrevista que li fa Antoni Bassas, on també assegura que va ser Iglesias qui va imposar que el moderador fos Évole (quan no tenia sentit que fos cap altra persona, tenint en compte que la lògica del debat era fer el "partit de tornada" respecte la cita de l'octubre en el mateix programa, Salvados).

Quan més bola se li dóna a la polèmica, quan més gent del seu partit surt en defensa seva, quan més s'insinua que el problema va venir d'una manipulació d'Évole, més clar queda que Iglesias va saber punxar Rivera i que el candidat de Ciutadans es va sentir enxampat en una contradicció. I per tant, i aquí està el fons de la qüestió, més clarament s'admet el mal regust de boca de Ciutadans pel resultat del debat i que en aquesta ocasió no va ser Rivera qui va guanyar el debat, com si que havia fet en el cara a cara al Tío Cuco de Nou Barris (i fins i tot va reconèixer el propi Iglesias a l'inici del debat de diumenge. I crec que molts hi estàvem d'acord).

De fet, en relació a això, la mostra més fefaent de qui es va alçar com a guanyador del debat (tornem al llenguatge no verbal) es va donar al final de la conversa, quan Iglesias -visiblement satisfet- es va permetre el luxe d'aixecar-se lleugerament per encaixar la mà del seu contricant mentre aquest es mantenia assegut i va respondre el gest evitant de mirar-lo, evidenciant el seu malestar. Iglesias, amb un gran cinisme i sabent-se guanyador, es permetia el luxe de saludar el rival per evidenciar-li la derrota. El darrer frame de la conversa encara és més revelador: Iglesias es mirar els papers i somriu, igual que fa Jordi Évole, que fa cara de "mare de Déu tot el que acabo de presenciar", mentre que Rivera ordena uns paper que tenia a la seva dreta i que no havia mirat en tot el debat, com dissimulant.

Ja ho veieu si arriba a parlar, una sola gota de suor...

divendres, de maig 13, 2016

El fantasma invisible que recorre Occident*

Un fantasma planeja ja no només sobre Europa sinó sobre el conjunt del món occidental, amb més virulència que mai, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. És el fantasma de la xenofòbia. El de la por al diferent. El de l’aïllament. El que porta al tancament de les nostres fronteres.

La tirallonga de titulars fa esgarrifar. Els països de l’est europeu, amb una tradició democràtica inferior a la dels seus homòlegs de l’oest degut a cinc dècades de règims totalitaris, cauen pel pendent de polítiques filofeixistes com a Hongria, que s’ha negat en rodó a rebre immigrants sirians. Però també al cor d’Europa, allà on va néixer el somni comunitari, hi nien les idees xenòfobes. A Alemanya, un partit inicialment euroescèptic com Alternativa per Alemanya –ara reconvertit en antiimigració– ha quedat tercera força en unes regionals. Al seu país veí, Àustria, per primera vegada la presidència de la república podria caure en un candidat de l’extrema dreta.

A la mateixa França, inventora dels Drets de l’Home, el Front Nacional va ser primera força a les regionals. Fins i tot als països nòrdics, paladins de les democràcies europeees més avançades, una nova generació de partits ha aconseguit en els darrers quinze anys instal·lar plantejaments clarament xenòfobs a l’agenda política del país, com s’ha demostrat amb la confiscació dels béns als immigrants que arribin a Dinamarca. Als Estats Units, un candidat com Donald Trump que expressa el seu racisme envers el món musulmà podria ser el candidat republicà.

A tot el món occidental –tot i que no a casa nostra– s’observa un ascens de l’agenda dels partits d’extrema dreta –barrejats amb euroescepticisme i populismes diversos– com mai havíem vist des de fa temps. I tothom fa l'orni, com si no se n'adonés. Ja no és tan que aquests partits obtinguin bons resultats sinó que la seva agenda antiimmigració penetra en la dels partits de tradició democràtica... d’una forma subtil, però eficaç. La por i l’odi vers l’altre, l’exclusió... valors que hem de saber contrarestar en una Europa democràtica, inclusiva i plural. Tot això, però, no contradiu la necessitat de fer l’esforç d’entendre quins són els factors que impulsen el creixement de la xenofòbia i les raons de fons d’aquest replegament interior.  

“Augmenta la por i la por generalment defensa els interessos i és contrària als valors. Quan les personen tenen por actuen per supervivència i aleshores queden en un segon pla valors com la solidaritat o la generositat”, afirma Xavier Aldekoa a l’entrevista del monogràfic. No deixem que ens venci la temptació xenòfoba.

* Pòrtic de la revista Valors del mes de maig de 2016.

dimecres, de maig 11, 2016

'En el cap de...' Rodrigo Tovar Pupo*

Em dic Rodrigo Tovar Pupo tot i que m’anomenen “el Papa Tovar” o “Jorge 40”. Sóc un excomandant paramilitar de Colòmbia; de fet vaig ser el darrer cap de les Autodefenses Unides de Colòmbia, quan vaig susbtituir Carlos Castaño, el nostre anterior comandant.
Em vaig desmobilitzar amb mil dels meus homes el 10 març 2006 a La Mesa, a Cesar, dins el procés de desmobilització de paramilitars. Jo era el comandant del Bloc Nord que operava principalment en els departaments de Cesar, Magdalena, Guajira, Atlàntic i Santander i sí, responsable de diverses massacres i segrestos en aquests departaments. He confessat al voltant de sis-cents crims en el procés de Justícia i Pau.
Sí, no tinc perdó de Déu, però saben perquè em vaig fer de les Autodefenses? Si haguessin estat al Cesar dels anys 90, no en tindrien cap dubte. Saben la intensitat amb què la guerrilla atacava els pobles d’aquella zona? Alguna cosa havíem de fer i el govern no hi era mai! La meva família, propietària de terres, era extorsionada constantment. Van segrestar una cosina meva i van intentar-ho amb el meu pare. Així que em vaig integrar a les Autodefenses.
Però tranquils. Sóc a la presó. El 13 de maig de 2008 vaig ser extradit als Estats Units per suposat delicte de narcotràfic, que sempre he negat. L’any passat, la justícia nord-americana em va sentenciar a setze anys i mig de presó, tot i que sembla que només n’hauré de complir cinc, perquè ja en porto set aquí pres.
Tota aquesta merda em va enganxar de ben jove i ja no me’n podré sortir mai més.

* Publicat a la revista Valors del mes de maig de 2016.

dilluns, d’abril 11, 2016

'En el cap de...' Abu Bakr al-Baghdadi (califa d'Estat Islàmic)

Sóc Abu Bakr al-Baghdadi, encara que el meu nom de guerra és Abu Bakr al-Siddiq, que vaig prendre en homenatge al primer califa del Islam, sogre de Mahoma. Vaig néixer a Samarra el 1971 i per la gràcia divina d’Al·là sóc el califa d’Estat Islàmic. Diuen que, en virtut d’aquest guerra, exigeixo obediència a tots els musulmans del món, però no és cert: no sóc jo el que exigeixo res, en tot cas sóc jo qui compleixo les exigències d’Al·là, el misericordiós. També diuen que sóc l’home més perillós del món. Com pot ser? I els Estats Units ofereixen deu milions de dòlars per aquell que gosi revelar informació sobre mi.

Ah, i sí, he dit “nom de guerra”,  perquè estem en guerra, per si encara no ho havíeu entès, infidels del món! Només el president francès, aquest faldiller de curta volada de nom François Hollande, sembla haver-ho entès. Estem fent la guerra en nom d’Al·là i en canvi ens diuen que  som un grup terrorista, com si fóssim uns bandolers de l’Edat Mitjana. I què fa, Occident, quan actua contra nosaltres? No usa el terror, també?  

M’han donat per mort ja diverses vegades, però sóc ben viu. Us ho ben prometo. Ben viu i disposat a donar fins la darrera gota de la meva sang per a acomplir la voluntat divina d’Al·là. Recorden les croades de l’edat mitjana? Doncs ara serem nosaltres els que arribarem fins a Roma. Us tornarem la pilota. Sereu massacrats. Els atemptats comesos fins ara a París i Bèlgica són tan sols un primer avís. Dels molts que vindran. Acostumeu-vos-hi, perquè la cosa va per llarg.

* Publicat a la revista Valors d'abril de 2016.

dissabte, de març 19, 2016

Lesbos: terra de pas, terra de tragèdia, fa cent anys i ara

















A partir d'aquesta nit, si no ho he entès malament, els policies fronterers de Grècia, a l'entorn de la illa de Lesbos, deixaran d'ajudar a arribar a les seves costes els emigrants provinents de Síria i l'Afganistan i, quan vegin una d'aquestes barcasses plenes a vessar d'individus, els faran tornar cap a la costa turca.

De l'arribada d'immigrants sirians -després vaig veure que també afganesos- a Lesbos en vaig parlar en un reportatge a Valors, el mes d'agost, però avui pensava en una altra cosa que vam veure en aquesta, d'altra banda, fantàstica illa.

A Lesbos mateix, em sembla que el dia després de topar-nos cara a cara amb els immigrants siris, vam visitar un museu que rememorava l'èxode d'un milió i mig de grecs de Turquia cap a Grècia i de quatre-cents mil turcs que vivien sobretot a Atenes en el marc de l'acord entre els dos països per tancar les ferides de la Primera Guerra Mundial, on lluitaven en bàndols oposats. Sí, ja ho veieu: la forma de tancar ferides era enviar tothom "a casa seva" i així evitar possibles lluites entre autòctons i immigrants, per bé que alguns d'aquests immigrants fes mil anys que s'haguessin instal·lat a Atenes o en algun punt de península d'Anatòlia.

Aquest espai, que recordo que vaig pensar que semblava una sala d'una escola de primària o alguna cosa així, és al petit poble d'Skála Loutrón, molt a prop de la capital de la illa, i porta per títol Museu Commemoratiu dels refugiats de 1922. Només obre cada tarda de 5 a 8 de la tarda i per accedir-hi, t'han d'obrir una de les persones que el custodia.

"[Aquest museu] celebra la cultura grega de l'Anatòlia, una tradició milenària cancel.lada per l'intercanvi de la població greco-turca sancionada pels governs dels dos països el 1923", deia a la pàgina 461 de la Lonely Planet Isole della Grecia que ens servia de guia pel viatge. És a dir que, efectivament, és un museu que els descendents dels que van patir aquell èxode -en aquest cas grecs que vivien a Turquia- mantenen amb la voluntat de perseverar en la memòria d'aquells fets.

Després que unes veïnes que ens van situar com a turistes ens veiessin i l'avisessin, ens va obrir una dona, de mitjana edat, complexió forta, morena, cabells curts, que segons vam entendre -no parlava un borrall d'anglès- era descendent d'una família grega que havia estat expulsada de Turquia gairebé cent anys abans. Ens va conduir per l'interior del museu, absolutament atapeït de trajos tradicionals, objectes antics, retalls de premsa, llibres, documentació variada... disposada en desenes de taulells i instal·lacions. Cridaven l'atenció, sobretot, els mapes gegants que explicaven aquella terrible epopeia humana i ens anava donant algunes indicacions que no enteníem de paraula... però sí de sentiment, podríem dir. Les fletxes que es dibuixaven en el mapa, en tot cas, ho deixaven tot plegat molt clar amb una sola mirada.

















Tenint en compte el que havíem vist el dia anterior, un cop vist el museu vaig tenir una mena d'atac de realisme històric i això encara em va fer relativitzar més el que havia vist al nord de la illa: una vegada més, les raons polítiques -en aquest cas en el pitjor sentit- convertien aquests pocs quilòmetres que separen Lesbos de Turquia en una tremenda zona de pas de persones que fugen. Fa un segle fugien del nounat estat turc, que el expulsava dels seus nous límits per tal de purificar-se; ara l'estat turc era una zona de més de pas pels sirians i afganesos provinents de la guerra i la misèria. El paral·lelisme estava servit.

No hi ha mal, però, que per bé no vingui, que diu el refranyer. L'endemà, encara a la illa, vam visitar a Ágia Paraskevím el Museu de la Producció Industrial de l'Oli d'Oliva, un museu generosament subvencionat per la Unió Europea i dedicat a explicar la producció d'oli des de feia almenys dos segles, a la illa, que compta amb més oliveres que habitants -n'hi ha dotze milions, per menys de cent mil habitants-. Allà s'hi explicava, precisament, que alguns d'aquells grecs que van tornar de Turquia, acostumats a organitzar-se en cooperatives, van importar de la península d'Anatòlia noves idees sobre com fer funcionar els negocis, cosa que en va permetre el creixement i la mecanització, a partir dels anys vint. En aquest cas, doncs, sortosament les conseqüències de la immigració eren positives.

Els èxodes de població, doncs, són moneda de canvi constant en aquestes terres des de fa molt temps. La història, d'alguna manera, simplement retorna, com les onades que banyen les magnífiques costes de Lesbos, una illa que us puc ben dir que enamora.

dimecres, de març 16, 2016

David Bote: "Al final es bastante normal, lo de hacer de alcalde"*

David Bote es el alcalde de Mataró desde el 14 de junio de 2015. Casi nadie esperaba que lo fuera y de hecho la capital del Maresme se reveló como la gran sorpresa de la noche para el PSC, que acabó recuperando una alcaldía histórica.

El PSC de Mataró –como ahora en Girona, antes en Vilanova o en Terrassa…- pactó con CiU y Bote se convirtió en alcalde con 33 años, el más joven de la democracia local –como mínimo desde la recuperación de la democracia, en 1979-. De eso ya han pasado diez meses. Hoy lo vemos en acción, con el cargo ya incorporado a su mente de físico, que es su vocación profesional.

Nos encontramos saliendo de su casa, que se encuentra a unos 300 metros del Ayuntamiento, a les 7.45 de la mañana. Quince minutos después tiene la primera reunión del día, con el patronato de la Fundació Cooperadors de Mataró, que agrupa la Unió de Cooperadors y el propio Ayuntamiento.

Dice que duerme bien; que cuando se pone a ello, duerme bien. Pero que va tarde… y después le pasa factura. Como la pasada noche. Al término del día nos explicará porqué.

No desayuna, en casa. A veces dice que se come un plátano, al ir hacia el Ayuntamiento. Lo que no falla nunca, un pequeño ritual es entrar en un establecimiento muy cercano al edificio consistorial para pedir un café para llevar y que se tomará ya en la primera reunión del día.

En los primeros tiempos como alcalde dice que conseguía sacar tiempo para ir a desayunar hacia las once, pero ahora dice que ya no puede. Le pasa lo mismo que con los libros; el lector voraz que es David Bote ahora apenas consigue terminar los libros que empieza.

Hoy será un día muy ‘indoor’. Bastante despacho y algunos actos públicos pero siempre en el 48 de la La Riera, donde se encuentra el Ayuntamiento. A primera hora, la mencionada reunión, que parece que no ha ido muy bien, a tenor de la cara que pone el alcalde al salir.

Después, encuentro con el concejal de deportes, Josep Maria Font, quien nos cuenta que Bote está siempre muy interesado en los temas de deporte, “sinceramente”. Durante el día lo podremos comprobar porque hay ni más ni menos que tres actividades de la agenda relacionadas con ello.

LA NEGOCIACIÓN DEL PRESUPUESTO CON PP Y ERC Son las diez y media de la mañana. Ahora le tocaría despachar con su cuarto teniente de alcalde, Joan Vinzo –responsable de Sanidad, entre otras cosas-, pero ha pedido trasladar esta cita a otro momento porque quiere prepararse para la reunión de la tarde, que será la más relevante políticamente de todo el día: la cita con ERC, primero, y con el PP, después, para ir haciendo camino en el siempre tortuoso trámite de la aprobación de los presupuestos municipales. Unos días atrás consiguió su apoyo inicial, pero ahora necesita la confirmación del voto, que tendrá que oficializarse en el pleno municipal de abril.

A las once hay dos reuniones con empresas –Valoriza y Phi Industrial- y al terminar, toca salir al ruedo: acto público para presentar un calendario que aúna las actividades solidarias de cariz deportivo que tienen lugar en la ciudad durante todo el año, Mou-te amb cor. Se trata de una idea que tuvo Bote viendo otro material y que pidió a su concejal de deportes de desarrollar. Hoy es una realidad.

Se saca el jersey rojo -a juego con sus conocidas gafas, el icono de su campaña de las municipales- y se calza una americana negra. Tiene tres, explica, que va combinando -una es para la Fiesta Mayor, a prueba de quemaduras de la Momerota, la bestia de fuego-. Termina el discurso en el ordenador, lo imprime y sale del despacho.

“Esta es una buena realidad de la ciudad que permite combatir el discurso de falta de autoestima que tenemos a veces los mataroneses. Este mensaje de no resignación ante las adversidades me parece que es muy positivo”, dirá en público.

Al salir, recuerda que tiene que firmar documentos. Casi cada día. Una constante en La Riera 48. Las cosas, sin la firma del alcalde, no se llevan adelante. Se alza de su silla, busca en la bandeja donde hay la documentación oficial y se lo repasa, pero someramente. “¿Mira detenidamente todo lo que firma?”, le preguntamos. “Antes que yo el gerente municipal se lo ha repasado todo de arriba abajo, así que no tienen que haber problema”, responde tranquilo.

El día avanza. En un determinado momento, hace una pequeña confesión: “Al final es normalito, lo de hacer de alcalde”, como diciendo que de todo se aprende y que no hay que magnificarlo. Relata, eso sí, que ha habido varias fases, después de su llegada a La Riera 48, en el mes de junio: “Hubo unos primeros tiempos de toma de contacto, también porque eran unos meses de mucha activad en la calle. Estos últimos meses ya hemos estado haciendo mucha gestión, con reuniones constantes con todos los miembros del gobierno; son meses ya de ejecución”.

El alcalde Bote comenta como ha ido haciéndose suyo el despacho de alcaldía. Hay cuadros nuevos, de artistas locales como Rovira Brull y de Raúl Capitani, provinentes de la galería municipal, mientras que él ha aportado uno del artista Tete Ji, así como las plantas del despacho. "No gasto mucho tiempo en pensar cómo son mis jornadas; lo que está claro es que al ir viniendo cada día, todo va tomando ya mi aire. Mis libros, los cuadros… y yo voy sintiéndome cada vez más integrado en la dinámica”.

¿Cómo se organiza la maquinaria que es una alcaldía? “Hacemos una reunión semanal a una semana vista para saber lo que habrá y para reservar los ratos que necesitaré para preparar cada cosa. Después, cada mañana nos encontramos con mi jefa de gabinete para repasar lo que deparará el día. Una cosa que aprendes es a saber qué es lo más importante del día, y piensas que en eso no puedes fallar”.

HORA DE COMER… Y CONSENSUAR POLÍTICAS CON EL SOCIO Es hora de comer pero ni va a casa ni lo aprovecha para nada que no sea el trabajo. Al contrario. Ha quedado con su primer teniente de alcalde, Joaquim Fernàndez, el jefe de filas de Convergència i Unió, para consensuar al máximo la posición ante las dos reuniones políticas de la tarde. Por edad Fernàndez casi podría ser su padre, de forma que los dos han tenido que ir encontrando la sintonía que les permita trabajar juntos. Parece realmente que hay buen rollo.

Cuatro de la tarde. Momento de la reunión con Esquerra Republicana, que durará casi dos horas, más de lo previsto. A la salida, los tres concejales republicanos que asisten nos aseguran que la cosa pinta bien, pero que habrá que seguir trabajando porque las peticiones de los republicanos son muy concretas y hay poco margen de gasto. Después tocará el Partido Popular: “A los del PP ya les dimos aquel cuadro, no? Algo más les tendremos que dar, no?”, le pedirá Bote a su concejal Juan Carlos Jerez.

Terminada esta primera reunión política, recepción en la Sala dels Lleons del sub 17 femenino del Club Hoquei Mataró, después de que estas chicas se hayan proclamado campeonas de Europa el pasado diciembre en la localidad asturiana de Mieres. Le gusta bromear: “Vosotras ya habéis venido otras veces aquí, me consta. El nuevo soy yo, así que explicadme de qué va lo que venís a comentarnos”.

El alcalde –ahí demuestra como va aprendiendo el oficio- aprovecha para comentar con los directivos del club un punto del pleno del jueves referente a la mejora de sus instalaciones. También demuestra reflejos cuando, ante la invitación a qué compre un ‘buf’ del equipo, se saca su ejemplar de uno de los bolsillos de su americana –lo ha comprado esta mañana a uno de los directivos durante el acto del ‘Mou-te’-. Se nota también como le va cogiendo gusto al cargo cuando explica como los animales que protagonizan el cuadro de la pared colindante con su despacho que han dado nombre históricamente a esta sala, son en realidad tigres y no leones. El cuadro pertenece al Museo del Prado, recaló en Mataró a raíz de los bombardeos de la Guerra Civil –cuando la Retirada- pero la institución madrileña no ha reclamado nunca su devolución.

En la pared del otro lado de la mencionada estancia se encuentra una reproducción del denominado Pla de l’Eixample, por el cual a finales del siglo XIX (1878), dos arquitectos locales –Melcior de Palau y Emili Cabañes- planearon la ampliación de la capital del Maresme. La explicación de estos detalles siempre permite reflexionar sobre como se ha ido construyendo la ciudad.

Segunda recepción deportiva de la tarde. Ahora les toca a los del Club Rugby Mataró, los integrantes del cual es la primera vez que visitan el Ayuntamiento. Acaban de subir de categoría y ahora están en Primera Catalana; este es el motivo del encuentro. Se trata de una primera toma de contacto, pero en seguida la corpulencia de Bote abre un espacio para bromear y le animan a debutar en un próximo torneo.

La conversación -todas las que vemos durante el día- se desarrolla básicamente en catalán, pero Bote, que sería técnicamente un bilingüe total, recurre al castellano cuando quiere lanzar algún gag o enfatizar la parte más irónica de algo. Es cuando se le ve más como el niño travieso que también es.

Después de estas dos recepciones, que sirven para destensar un poco el ambiente, volvemos al 'frame' propiamente político. Ahora toca negociación con el PP. De hecho, con el jefe de filas popular José Manuel López ya se han visto a las ocho de la mañana, cuando los dos llegaban al consistorio y han comentado la jugada, así que el ambiente es totalmente cordial en la sala.

EVITAR EL SÍNDROME "LA RIERA 48" Terminada la reunión con el PP, que es rápida, Bote decide ir a la presentación del último libro de Lluís Foix que el exalcalde Manuel Mas –su mentor político- organiza en el Foment Mataroní. “Cada día intento salir como mínimo un rato de la estricta La Riera 48…”, comenta, con tal de evitar el síndrome La Riera 48, el equivalente local al síndrome de La Moncloa.

Mientras vamos hacia allí, Bote comenta el resultado de la reunión: “No sé porque en el mandato pasado fue tan difícil llegar a acuerdos para aprobar los presupuestos municipales, pero en esta ocasión estamos dedicando mucho tiempo a conseguir el voto a favor”. Parece que lo conseguirá. Al finalizar el acto, en el que Bote interviene como uno más, irá a saludar a Mas y éste le dará las gracias por haberse acercado al lugar de la presentación.

Qué hace el alcalde por la noche? Pues actividad privada, si no hay ninguna cena oficial, como hoy es el caso. De camino hacia un bar de unos amigos en el Pla d'en Boet, en el coche oficial, el alcalde nos desvela por qué va a dormir tan tarde. Dice que casi cada día se pone una manta encima y, mientras da caladas a un puro, intenta estar un rato en silencio, en la terraza de su casa, pensando en cómo ha ido el día.

“Sea la hora que sea, me abrigo como puedo y durante una hora, más o menos, miro qué me dejé sin hacer hoy, qué haré mañana, pienso cosas nuevas, leo…”. Un hombre curioso, con un punto místico, reflexivo, al frente de la octava población catalana. Justo acaba de empezar pero parece que le va cogiendo "el truquillo" a eso de gobernar.

* Llegeix l'article original a l'edició de Mataró de la web de El Periódico de Catalunya.